Era tan pobre tan pobre,
que només tenia diners
Estem inclinats per naturalesa a exhibir obertament els nostres atributs. Moltes flors són innecessariament exuberants, una orquídia per exemple, de formes redundants i colors extremats. En el regne animal l’ostentació és la norma, l’exemple més superlatiu seria el paó, encantat de pavonejar-se ostentosament amb la seva colosal cua enlluernadora. Quina dilapidació de colors i formes! Quina grandiositat!
Impregnats d’aquesta afany a l’ostentació, els éssers humans també ens delim en mostrar obertament els nostres distintius, les nostres virtuts, la nostra potència, i millor fer-ho de forma exagerada i dilapidadora, per també enlluernar i impressionar els altres amb la nostra importància. I sí, dilapidem constantment, contínuament, per exhibir la nostra vàlua, la nostra riquesa. En la nostra civilització actual, l’ostentació ha culminat el seu grau més apoteòsic, més triomfant i el malbaratament més superflu impregna tot el nostre quefer quotidià. Quina victòria!
ÉS BEN CONEGUT QUE la grandària i la sumptuositat d’un vehicle senyala el teu status sobre els altres, i quin delit sinó tenir el poder d’anar per un simple paquet d’arròs amb un tot terreny de color metàl·lic de més de 3.000 quilos que dissipa més de la meitat del seu combustible a l’atmosfera com un botafumeiro sacramental.
Això sí és classe!
Aigua de l’aixeta? Per favor, això és poca cosa. La procedència de l’aigua per ser distingits ha de tenir nom de font recondita i impoluta. I ha de ser transportada en recipients de matèria plastificada altament sofisticada en grans vehicles contaminants fins a les grans superfícies. I per gaudir de tant preuat element cal anar a cercar-lo esforçadament a un preu exorbitant. Aigua de l’aixeta, no per favor.
Quina poca classe!
Aliments de proximitat? Tampoc, per favor. Més nutritius són els aliments que han recorregut milers de quilòmetres i encara millor si han viatjat per damunt de tota la geografia planetària. Els aliments, per anar bé, han de tenir una distinció exòtica que els faci més distingits. Aleshores sí tenen una pàtina de categoria. Cal tenir nivell, i clar, per estar encara més a l’altura cal malbaratar-los sense contemplació. I si llencem la meitat de tots els aliments que produïm en el planeta és només una mostra de la nostra elevada posició. Malbaratar aliments és una clara manifestació de què no passem penúries ni estretors, que anem sobrats, vaja!
Menjar animals sacrificats sí eleva clarament la nostra posició dintre de l’escala jeràrquica. De sempre només els més poderosos podien gaudir del privilegi d’alimentar-se d’animals nobles i vigorosos. Alimentar-se d’animals també alimenta la nostra categoria social. I la desmesura consisteix en el fet que només una petita porció d’un bell animal viu s’aprofita, la resta s’elimina desdenyosament. Vaja! se tira. Això sí és un signe de superioritat. Avui en dia la massacre industrial d’animals permet que tothom pugui gaudir d’aquesta supremacia, alimentant-se d’animals, éssers inferiors que pràcticament no tenen ànima. Doncs també convé alimentar la nostra presumpció ostentosament. O no hem vingut a aquest món a distingir-nos per damunt de les altres espècies? O no estem en la punta de la piràmide jeràrquica que ens atorga el dret de disposar de totes les altres espècies que estan per sota de la nostra importancia? Som-hi a matar animals, això sí dóna categoria.
Per cert, una altre desmesurat malbaratament per elevar encara més la nostra reputació sobre les altres espècies; sabien que destinem més de la meitat de totes les terres cultivades a criar bestiar? I insisteixo d’aquests només n’aprofitem una petita part del seu cos, la resta, ossos, pell, vísceres, crani, banyes se descarten olímpicament. Això sí és anar sobrats! I de pas hem arrasat una gran quantitat de foresta, arbres i animals salvatges. Tot un triomf de la superioritat de l’espècie humana. Això sí és un malbaratament encomiable. Motiu d’orgull, la nostra vanitat ben satisfeta!
Per seguir destacant la nostra importància ens servim de la pompa i el boato, i de moltes llums, sobretot molta lluminositat que ens il·lumini per damunt de la resta.
La llum exalça la nostra vàlua, ben il·luminats creix el nostre valor. Llum, llum per tot. Places i carrers plens de faroles, focus per tot, rotondes i carreteres. I clar que sí, fora la foscor i les tenebres, cal anar a la llum. I la llum no solament ens atrau a nosaltres, també atrau irresistiblement tots els insectes, fins a deixar-hi la pròpia vida, atrapats agonicament fins l’extinció. Això sí és cercar la il·luminació! La llum deixa clara la nostra distinció i hem convertit tot el planeta en un gran arbre de Nadal ple de guirnaldes lluminoses rutilants.
Parlant de Nadal, després d’esgotar, molt abans que acabi l’any, tots els recursos que ens proveeix el planeta en un any, celebrem ostentosament aquestes festes, consumint quantitat de regals i viandes procedents d’indrets llunyans, banquets pantagruelics i copioses ingestes embriagadores, il.luminem les ciutats en una competició d’arbres enllumenats cada vegada més grans, i omplim el cel de magnifics focs artificials altament contaminants. Això sí és fastuositat! Som-hi, que som rics!
I ara sí, ara sí, els que ocupen la punta més alta de la piràmide social, aquests sí dilapidem sense miraments. Els més rics de tot el món, els que sí són rics de veritat, els megarics, els que disposes de megavivendes, megaiots, jets privats, aquests sí que obertament exhibeixen la seva alta posició social sense complexos. I clar per mostrar la seva alta alcúrnia han de contaminar molt més que la resta de mortals.
Sabien que el 1% de la població mundial més rica contaminen més del 50% de gasos d’efecte hivernacle? Això sí és un dispendi fastuós. Un exemple a seguir.
A què estarien encantats de poder llogar un Boeing 747 de més de 500 places per vostès tot sols per anar de vacances a les Malvines? Quina gloria!
O poder enviar el seu caniche tot sol en un jet privat des de Nova York a un peluquera de moda a París? Quin luxe!
O poder anar a fer un vol estratosfèric per sentir la ingravidesa sideral exclusiu per a multimilionaris ? Ha de ser flipant!
Ser feliç és molt senzill,
el que és difícil és ser senzill
