El teatre, el cinema, la literatura i moltes cançons i rondalles populars, van plens de matrimonis «de conveniència» o obligats que acaben malament. Quan som espectadors ens posem a favor del o de la víctima i fins i tot romànticament desitgem un final feliç on triomfi l’amor.
Però la vida real ens demostra que aquesta mena de domini per interessos econòmics, socials o de mal entesos actes d’honor, segueixen en molts àmbits de la societat actual.
Si bé Plaute (184 aC) fa més de dos mil anys ja deixava escrit «La dona que contra la seva voluntat és donada a un marit, és el seu enemic», com una seriosa advertència a les males conseqüències dels casaments obligats, veiem que en la Declaració Universal de Drets Humans encara s’ha de posar damunt la taula aquesta mala praxi social.
Article 16
1. Els homes i les dones, a partir de l’edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.
2. Només es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.
3. La família és l’element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l’Estat.
En el punt tercer d’aquest article es reconeix la família com a element natural i fonamental de la societat i tots sabem que la família es recolza en la bona convivència, si es pretén el benestar i la felicitat dels qui la formen. D’altra manera la cosa no va, i per això quan les coses no van bé en diem que és una família desestructurada.
Durant segles la vergonya social ha estat la tapadora de molt patiment. Avui, amb el quasi excessiu doll d’informació, sabem fins a quins límits pot arribar la maldat o la bogeria dins l’àmbit familiar. A vegades hom dubta si tanta publicitat no és una mala font d’idees per als desequilibrats mentals que perden el nord i fan aquestes maldats.
Al final del punt primer d’aquest article parla fins i tot del dret a la dissolució del matrimoni. Aquest tema té com afegit l’aspecte religiós, que, al costat del social, crea problemes de consciència i també és motiu de violència com veiem sovint a la premsa.
EL DRET A LA PROTECCIÓ per part de la societat i de l’Estat ha d’incloure el dret a la intimitat de les persones i en això els mitjans de comunicació han de ser respectuosos amb les víctimes i el seu entorn. No es pot fer notícia escandalosa si perjudica el futur ja prou difícil dels perjudicats, no solament de la parella sinó del seu entorn.
Per part nostra ens cal trencar motllos obsolets de crítica malintencionada, per l’acceptació i l’acompanyament. Mirar de reüll les persones que han patit el desacord familiar és un mal principi, moralment condemnable i socialment injust.
Apliquem-nos l’adagi: «no vulguis per als altres el que no voldries per a tu mateix».
