Aquests dies he utilitzat mascareta per a unes tasques domèstiques. Les tenia a un racó de casa. Quirúrgiques i FFP2. Abans de 2020 no sabia on comprar-les ni distingir-ne les categories. La pandèmia va generar necessitats desconegudes. Un caos. Una mateixa mascareta passava en pocs dies de ser la millor a inútil. Experts de barra de bar (llavors en excedència) i avorrits sobreinformats sabien de cada una si em protegia només a mi, només a l’altre, als dos, a tots, als esquerrans o a 23. «I només du quirúrgica!», exclamava un aprensiu. Al principi en van faltar. Es fabricaven a les cases amb tela i més bona voluntat que fiabilitat. Les administracions en cercaven desesperades.
En el caos apareixen els espavilats, els llestos, els koldos garcía. Tothom en coneix algun. Aquells que sempre paguen manco i cobren més pel mateix. Paràsits discrets al costat del poder, ben relacionats, disposats a fer favors i cobrar-los. Alguns van veure una ocasió amb les mascaretes. No estranyava que empresaris d’activitats no sanitàries en venguessin, a petita escala també, perquè tot era estrany. I allà eren ells per omplir-se les butxaques a costa d’una administració que en un estat d’alarma vigilava menys. Si repasséssim tots els contractes públics pandèmics, les ajudes exprés a les empreses i els ERTO, trobaríem molts procediments improcedents. Segur.
El context explica però no disculpa. Si algú va cometre, tapar o afavorir un delicte, que ho pagui. Jutges i ciutadans necessitam distingir bé la precipitació de la cobdícia, la manca de control puntual de la manca d’escrúpols, la comissió d’un error del robatori amb comissions. Hem de poder (i voler) distingir clarament què es pot disculpar per la urgència del moment i què és la corrupció de sempre. Els polítics han d’estar a l’altura, fer feina, exigir i ajudar a aclarir aquesta distinció. Els que es dediquen només a enfangar, a treure’n profit i al tediós ‘i tu més’ que tan poc aporta, que es tapin la boca. Serveixen quirúrgiques i FFP2.
