Després de molta insistència del meu fill, he acabat llegint una obra —la darrera que acaba de publicar— Emmanuel Todd: «La Défaite de l’Occident», el mateix títol que utilitzà Oswald Spengler en aquella obra que, en castellà, va traduir-se com «La decadencia de Occidente», publicada en dues parts entre 1918 i 1923, a la qual presentava la història universal com un conjunt de cultures que es desplegaven independentment les unes de les altres, com si es tractés d’un ésser viu, que té un inici i un final, i aplicant un mètode que va denominar «morfologia» comparativa de les diverses cultures, proclamà que la que podríem denominar «cultura occidental» es trobava a la seva darrera etapa, la de la decadència. En definitiva, feia servir el mateix mot que Todd ha usat cent anys més tard, «défaite», que ben podem traduir com a decadència, desfeta, o derrota.
El llibre és dens i toca de provocatiu, encara que tota la seva reflexió es recolza sobre dades, i té molt present —de fet, és el motiu que el va empènyer a escriure’l— la guerra de Rússia contra Ucraïna, de la qual aquesta setmana hem viscut el segon aniversari del seu inici. He afirmat que és provocatiu, sí, però no m’atreviria a dir que no té raó, perquè ens mostra el costat més fosc de l’Occident que ha donat suport a la causa d’Ucraïna, alhora que desfà molts dels apriorismes que nosaltres tenim sobre unes teòriques debilitats russes que, a mesura que passen els dies, veiem que no es confirmen com a tals (penseu, per exemple, en el poc efecte que han produït les sancions internacionals), i ens fa veure que una gran part del món no ha seguit o fins i tot s’ha manifestat contrari a l’actuació d’aquest bloc que definim com l’Occident. En aquest sentit no deixa de ser significatiu que, la setmana passada, ni Lula (Brasil), ni Xi Jinping (Xina) ni Modi (Índia), líders de tres països dels més grans del món, s’hagin pronunciat contra Rússia per la mort de Navalni. Alhora, Todd ens mostra també alguns punts molt criticables del que representa l’estat ucraïnès (sobretot en relació als ucraïnesos de parla russa) que difícilment hem avaluat o que, simplement, no hem vist.
No vull entrar pròpiament en la qüestió de la guerra conscient que no disposo de prou informació per fer-ho, però sí voldria referir-me a una reflexió de Todd que m’ha semblat molt lúcida i que cal tenir en compte. Em refereixo a les conseqüències que, per a l’Occident, ha tingut el procés desintegrador de la religió (en definitiva, del cristianisme).
Todd creu —i no crec que la seva opinió sigui discutible— que en aquesta part del món que coneixem com l’Occident, el cristianisme va ser la matriu religiosa original de totes les nostres creences col·lectives posteriors. Construïda lentament entre la fi de l’Imperi romà i l’Edat Mitjana, aquesta matriu religiosa va consolidar-se amb la Reforma protestant i la Contrareforma catòlica. Però el procés de secularització, que s’inicià bàsicament a partir del segle XVIII, ha avançat de manera imparable fins als nostre dies afavorint, en una primera etapa, un gruix de creences col·lectives que podríem denominar de substitució. Són les ideologies polítiques fortes que van organitzar i estructurar els individus como abans ho havia fet la religió. A aquestes ideologies devem que arreu d’Europa es consolidés el concepte de «nació» i també el de «classe», i apareguessin els grans corrents de pensament que tots coneixem. A França, Todd destaca el radical-socialisme, el socialisme, el comunisme i el gaullisme; a la Gran Bretanya, el laborisme i el conservadorisme; a Alemanya, la socialdemocràcia i el nazisme i, evidentment, la democràcia cristiana. I a Amèrica podem veure que la religió protestant ha estructurat la vida social en interacció amb el sentiment racial.
AQUEST ENFONSAMENT LENT però inexorable del que Todd qualifica com un estat religiós «actiu» ens va dur a un estat religiós que qualifica de «zombi». És aquell en el qual la societat abandona de fet la pràctica religiosa —l’assistència al servei dominical com a mostra més significativa— però mantén els tres ritus de pas que l’acompanyen, ja que el naixement, el casament i la mort segueixen estant marcats per l’herència cristiana. Tenim aleshores una població cristiana zombi que ja no va a missa, però que, majoritàriament, encara bateja els seus fills, i això tant es pot aplicar al catolicisme com al protestantisme.
Doncs bé, durant aquesta etapa zombi de la religió, que sacsejà l’Occident per la desaparició lenta però progressiva de Déu, les societats resten tanmateix coherents, i són encara capaces d’acció empeses per la força de les ideologies que han substituït la força activa de la religió. Aquest és un moment en què els Estats-nació, sovint ferotgement nacionalistes, despleguen un paper important en l’estructura de l’Occident.
Tot i així, l’estat zombi de la religió és només una primera fase de la secularització que encara no es pot descriure com un estat realment post-religiós. Aquest qualificatiu el podrem utilitzar en el següent estadi evolutiu de la secularització, quan els costums i els valors heretats de la religió, que les ideologies d’alguna manera havien assimilat en substituir-la, s’atenuen i acaben per desaparèixer. És aleshores quan sorgeix el que estem vivint avui, que Todd descriu com el «buit religiós absolut», amb individus que no sols han abandonat la religió com a substrat de la seva existència, sinó que també acaben privats de tota creença col·lectiva de substitució, perquè les ideologies també han desaparegut. Entrem aleshores a l’estat «zero» de la religió. I és en aquest moment que l’Estat-nació també es desintegra i dona lloc a la globalització, que triomfa en unes societats atomitzades on ni tan sols es pot concebre que l’Estat pugui actuar eficaçment.
En aquest darrer estadi —l’actual a l’Occident segons Todd— l’individu es troba privat de tota creença col·lectiva. I diu «privat» i no «alliberat» (com algú segurament pot pensar) perquè, en la seva opinió, l’individu es troba disminuït més que engrandit pel buit, perquè l’arribada a aquest estat religiós zero acaba per fer desaparèixer molts sentiments que estaven vigents fins aleshores, com el sentiment nacional, l’ètica del treball, la noció d’una moralitat social coercitiva o la capacitat de sacrifici per a la col·lectivitat. I és —escriu Todd—l’absència de tots aquests valors que provoca la fragilitat de l’Occident.
Els valors, per tant, que proporcionava a l’individu la religió en el seu estat actiu i els que li oferien les ideologies vigents a l’estat que Todd qualifica de zombi, organitzaven la vida social, la moral i l’acció col·lectiva. Però a l’estat zero, aquests valors ja no importen. I l’espai social i moral que ocupaven abans afecta molts àmbits, no només el del treball o el de la nació, sinó que també afecta els comportaments familiars, sexuals i la relació de l’home amb els diners.
Una de les grans il·lusions dels anys 1960 —entre la revolució sexual angloamericana i el Maig del 68 francès— va ser de creure que l’individu seria més gran una vegada s’alliberés del col·lectiu. Però ha succeït tot el contrari, ja que l’individu només es pot fer gran dins una comunitat i per ella. I això perquè, un cop es troba sol, l’individu està destinat per naturalesa a encongir-se. I tan aviat com els homes ens alliberem en massa de les creences metafísiques —no sols de la religió sinó també de les fonamentals de substitució a què m’he referit—, experimenten el buit i l’individu s’arronsa. Aleshores els individus ens convertim en una multitud de nans mimètics que ja no ens atrevim a pensar per nosaltres mateixos, però que, curiosament, ens mostrem igual d’intolerants que els creients d’abans. I això perquè les creences col·lectives no són només idees que els individus compartim i ens permeten actuar junts. Les creences també ens estructuren. I en inculcar-nos normes morals aprovades per altres, ens transformen. Però la manca d’aquestes creences acaba abocant l’home en el nihilisme, que és avui omnipresent tant a Europa com a l’altra banda de l’Atlàntic.
Vet-aquí per què Todd es mostra pessimista davant la resposta que, avui, l’Occident pugui donar a una crisi com la desfermada per Rússia amb la seva eufemística «operació militar especial».
