Sempre he menyspreat qualsevol tipus de corrupció. De fet, considero aquesta, el càncer de la democràcia que tant costa de mantenir dins dels paràmetres que els grecs clàssics la van parir. Sempre està en perill i seria temerari per a la seva supervivència que no condemnéssim dita degeneració política.
Ja coneixeu la frase d’Einstein: «El món no serà destruït pels qui fan el mal, sinó per aquells que miren i no fan res per a impedir-ho». Doncs amb la democràcia passa el mateix: Si no podem les branques podrides de l’arbre, aquest acaba per corrompre’s completament, i quan el tronc està podrit: Quines branques volem que neixin? Quines fulles volem que verdegin? Quina llavor volem que fructifiqui?
Ara bé, i intentaré no caure en l’opacitat, l’ambigüitat o l’equidistància. Tampoc puc encobeir la pena de telediari, doncs la presumpció d’innocència ha de prevaldre per damunt del seu antònim.
Sempre he cregut que és millor que un innocent no sigui condemnat a que ho siguin cent culpables. Injust? Pot ser, si sols ens cenyim a la fredor dels números, però no es fa enfora del que deia Lluc 15:7: «Hi ha més alegria al Cel per un pecador que es penedeix, que per noranta nou justos que no necessiten penediment». Injust? Anem a apuntar els dards d’aquest escrit: Ábalos.
L'EXMINISTRE ‘SANCHISTA’, abans socialista, està en el punt de mira per una abjecta trama de corrupció que, a més, està agreujada pel rerefons de la qüestió: Lucrar-se amb allò que havia de salvar vides mentre aquestes es perdien de forma anguniosa. Sí, en el punt de mira, però no investigat ni molt manco condemnat.
Veurem fins on arriben les espurnes: Pot ser a les nostres illes i tot –alguns ja han comprat crispetes-. Però a mi sempre m’han agradat els versos solts i aquells que tenen la valentia d’enfrontar-se a gegants, que no molins, a pit descobert i sols com a mussols. Que la justícia avanci, més que en el seu dia ho va fer amb la levitació ministerial junt amb la tal Delcy Rodríguez, i quan dic levitació, crec que m’enteneu.
Veure i escoltar a companys del seu partit demanar-ne públicament el cap m’ha recordat molt, encara que hi ha subtileses que diferencien els casos, a lo de Pablo Casado. Sí, les mascaretes en ambdós casos són metàfores que van com anell al dit.
I m’ha recordat molt més encara a Mateu 10:36, quan recordà la frase: «Els enemics de l’home seran els de la seva pròpia casa», i de pas, com no, a la tan utilitzada frase de Joan 8:32: «Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures». I no em veieu com defensor del tal Ábalos, a qui sí, se li albira un passat tèrbol, no estic cec, simplement és que sóc amant de la quixotesca.
A més, em motiven les desafiadores paraules de l’actual diputat del grup mixt recordant públicament que té... moltes respostes! Crec que el supervivent Sánchez no ho té tot al seu lloc ara mateix... i aquesta és la qüestió que més em motiva: Que si cal, hi ha que tallar d’arrel el metafòric arbre podrit, doncs com deia Marc 2:17: «No necessiten metges qui estan sans, sinó qui estan malalts». Sí, tirem d’Evangelistes avui: Dels quatre oficials només? Seguim...
Els empestats polítics que recalcava Ábalos en la seva compareixença de premsa, són aquells que la classe, o per què no dir-ho?, la casta política ha assenyalat amb el dit per fer-se enfora d’ells, doncs no són altra cosa que un llast per a seguir escalant.
I SENYOR I SENYORES, què és un polític avui dia si no un animal trepador? No calen noms i llinatges, veritat? Doncs, qui m’havia de dir que sentiria una estranya «casta» d’empatia pel levitant exministre, encara que només en aquest cas.
Que els de la seva calanya l’hagin convertit en un marginat quan era qui els donava de menjar amb la mà, què voleu que us digui?: que em sona a cosa personal. Que l’hagin convertit en un polític apòcrif, què voleu que us digui?: que m’agraden les versions no oficials.
Tira de la manta, José Luis. Destapa les misèries d’un partit que en el seu dia fou imprescindible, i que avui dia, l’amic que t’ha abandonat, ha ensorrat tal com van fer al concili de Nicea amb els Evangelis apòcrifs els responsables de difondre la Paraula de Déu al l’any 325.
Ha plogut des de llavors, però no hem canviat i segueix havent una escletxa de claror dins tota ombra. Del fang més fastigós pot néixer la més bella de les roses.
Sols ens cal un nexe.
