A darreries de juny, com tothom sap feia molta calor, però me vaig entretenir a fullejar llibres, per mirar de treure’n qualque article, que pogués interessar als llegidors d’«Es Diari». Vaig trobar una narració d’Eugeni d’Ors, però per aclarir aquest títol que he posat, he hagut de cercar-lo a la seva biografia, la qual acompanya la dita narració.
Ell fou un dels capdavanters del Noucentisme. Es guanyà un gran prestigi amb diverses obres, i sobretot amb la gran difusió del seu famós «Glosari», que firmava amb el pseudònim Xènius, que apareixia amb regularitat a la primeria del segle XX.
NO HI HA MÉS QUE UNA GUERRA. Així comença aquesta narració, que he triat: «A l’Europa cristiana només hi ha hagut, una guerra. Aquesta espantosa, que ara ens afronta i ens consum, creieu potser que va començar el juliol de 1914 ? No; va començar tot seguit que moria el senyor Carlemany.
Interrompen la tal guerra única i inacabable, treves curtes: vint i cinc anys ? seixanta anys ? El sotmès ahir, demana de pressa la revenja. El sotmetador d’ahir reclama de pressa més submissions. Per això ens fan amargament somriure aquests que sofistiquen dient, que la guerra d’avui es fa per la definitiva o per la durable pau, de la qual cal que sigui garantia la submissió d’un dels actuals adversaris. Una submissió, garantia de pau? No sinó penyora de lluites noves. És la guerra llarga, és la guerra única al si de la nostra Europa; el perpetuat casus belli s’anomena sempre submissió...
Les guerres entre cristians, escrivia Laibniz, nostra Gran Europeu, no són únicament impies; són també ineptes. Voler sotmetre nacions civilitzades, bel·licoses i passionades d’independència equival a emprendre una lluita interminable de què no es pot sortir, sinó esgotat i sense esperança de guany. Remei? Orient, Egipte, insinuava en contesta Leibniz. Aquesta és tal volta la contesta íntima de moltes ments alemanyes, avui. Però altres homes són qui pronuncien en aquesta una paraula nova, que sona així com Federació».
«DES CENS BIEN». «Un palet treballava a les obres de la part alta del Institut. A les sis plegava. Llavors volia destinar una hora a llegir dins la sala pública de la biblioteca. Però no hi baixava tot seguit de plegar. Amb una exquisida civilitat, amb un instint d’aristocràcia admirable, l’home passava, primer, per casa seva, es rentava, es mudava la roba, i tornava així a la desitjada lectura, polit i com cal.
Celebrem la dignitat i l’elegància d’aquest bon obrer. Igualment que celebrem les d’aquest per tal com lluïa cara neta, celebrem les d’un altre treballador, que no la lluïa tan neta. Ahir era dijous i aquell treballador tan estirat, s’havia estalviat d’anar a cal barber. Però duia a la mà i fullejava tot impacient, un petit tractat d’Oceanografia de la col·lecció Minerva... I un volum d’aquesta col·lecció val trenta-cinc cèntims... Compreneu ?
De no haver passat per la casa del barber el dijous, ningú plora el diumenge. De no passar-hi avui, ningú se’n planyerà a l’hora de la mort. En canvi pot ser bo, a l’hora de la mort, trobar-se una mica informat d’Oceanografia. Aquesta comparació la va fer Sòcrates, quan estava tancat a sa presó i condemnat a mort, mentre ell provava un aire de flauta, i un altre li va dir: de què et servirà ara aprendre de tocar aquest aire? I Sòcrates, li va respondre dient, per tenir-lo après en morir.
EL DIÀLEG. Les grans vivències d’ideal són filles del diàleg. És conversant, que s’han fet en la història les coses grans. La civilització grega és filla de les converses als banquets i a L’àgora. El cristianisme, de les converses de dotze homes humils amb un altre home humil que resultà esser Déu. El renaixement, de les converses d’obrador i taller, dins les petites repúbliques municipals al Nord d’Itàlia. La revolució en l’Enciclopèdia, en les converses als salons de les marqueses filosofant o als sopars dels «masovers generals « .
«Parlant, la gent s’entén». Açò pot no ser cert a tothora. Però parlant, la gent viu i crea. Açò és veritat sempre; i açò és més important».
Així acaba aquesta narració d’Eugeni d’Ors. Com haveu pogut veure, està dividida en tres parts. Sembla què açò li servia per exposar fets de tipus cultural. El seu llenguatge era molt culte i precís, com és el fragment de «Glosari», que haveu pogut llegir. Voldria haver estat encertat en haver triat aquesta narració. Bon vent, oratge i mar per córrer. Fins un altre.
