Qui trepitja Menorca per primera vegada, queda sorprès per la quantitat de parets de pedra seca que s’escampen per tota l’Illa. Són la solució a la necessitat de retirar les pedres dels sembrats i de protegir-los de les inclemències del vent, i reflecteixen una voluntat ancestral d’ordenació del territori.
Però tot aquest ordre depèn d’un equilibri molt precari, com ho demostren els constants enderrossalls -un mot ben viu a l’illa- que es produeixen quan s’esfondra un tros de paret. És per açò que els menorquins han après millor que ningú que la tasca d’arranjar els murs de pedra seca no s’acaba mai, i que s’ha de fer amb diligència si es volen evitar mals majors.
Ara, però, tenim la sensació de viure en una època en què totes les parets han començat a caure i en la que els enderrossalls s’han fet tan grossos que cada vegada és més difícil reparar-los. Els efectes del canvi climàtic i l’escassetat de recursos com l’aigua se sumen a la crisi de l’habitatge, un d’aquests forats que amenacen el projecte vital de cada vegada més persones, no només dels joves. Trobar una llar assequible per viure a l’Illa s’ha convertit en gairebé una quimera per a molta gent, i mentre les cases i els pisos s’omplen de turistes, els lloguers es disparen sense aturador, fins a convertir l’accés a l’habitatge en el primer factor de risc per quedar exclòs del sistema. Les solucions màgiques no existeixen, però potser caldria començar per retornar l’ús residencial als habitatges, una funció que no haurien d’haver perdut mai, mentre acceleram la construcció de promocions públiques i provam l’efectivitat de mesures com el control dels lloguers.
L’escriptor Mario Benedetti va deixar escrit que un habitatge no és només un bé immobiliari, sinó una forma de consolidació espiritual, que ens dona una mica de confiança en un món molt poc fiable. Si cada vegada més persones perden l’esperança en el seu propi futur, serà només qüestió de temps que l’enderrossall tombi la paret sencera.
