Més endavant (art.25) es parlarà del dret a l’habitatge, que, si bé no va lligat només al de la propietat, el trec aquí com a tema perquè convé que la propietat no afecti el benestar de les persones.
Aquest article parla de propietat individual i col·lectiva. Per tant en aquest sentit es vol preservar el bé comú junt amb el bé propi i és ben conegut que en tocar el que és «meu» en front del que és «nostre», no sempre es llaura dret.
Escrivia Eduardo Galeano: «¿Y los derechos humanos? ¿seguirán siendo pretextos útiles para quienes lo hacen puré?».
Només cal veure un món ple de guerres on els més forts s’apropien a trets, amb bombes, i amb grans excavadores, de les petites propietats històriques de tantes poblacions que es veuen saquejades arbitràriament, o encara més vergonyós, fent servir excuses de progrés, quan no de religió, per imposar la llei de la força.
Els exemples de destrucció col·lectiva que arrossega milers de propietats privades els tenim ben a prop i ben vius als tele diaris. Ucraïna, i Gaza són el més sagnants, i la desforestació salvatge de l’Amazonia sense respectar res ni ningú, són una acció criminal contra els nadius afectats i una arbitrària actuació contra tota la humanitat que és la següent perjudicada per la cobdícia d’uns insaciables depredadors tant curts de vista que no respecten ni el profit dels seus futurs descendents.
És més necessari que mai reivindicar els drets humans en un món tant convuls. Així ho enfoca Oscar Mateos en un seu treball: «La regressió en matèria de drets humans que està comportant l’impacte de les diferents solapades de les darrers dues dècades (crisis migratòria, crisis democràtiques amb l’arribada de lideratges histriònics al poder, impacte de la pandèmia, invasió d’Ucraïna, setge de Gaza, entre altres) té pocs precedents i obre nombrosos interrogants sobre el present i futur d’un marc internacional tan important com els drets humans». (Qüestions de vida cristiana 227).
És un clam popular la desconfiança en les forces de l’ordre internacional que no són capaces d’aturar als socis de les pròpies organitzacions, amb les lleis i normes que s’han dictat a si mateixos, , i no parlem de les que no són del «club», que sempre tenen el «soci» interessat que els dona recolzament i a callar tothom, que jo tinc dret a veto. Quina vergonya!
Quan fa 75 anys es va fer la Declaració de Drets Humans, tothom tenia a la retina les imatges de guerra que volien exorcitzar, arribar a consensos perquè no es repetissin, avergonyits del que havien consentit. Es pretenia dir «Mai més!» i ara descobrim esborronats que aquest preciós patrimoni que en diem humanitat viu en perpètua amenaça.
Si no aconseguim que les víctimes d’abans deixin de convertir-se en botxins d’avui, entrem, ho ja som, en el mal son d’una història interminable sense aturador que, com sempre, anirà mal dades pels més dèbils i els innocents.
Quin cor no s’encongeix en veure les imatges de destrucció que se’ns mostren a cada telediari? Davant la televisió ens convé pensar; i si aquesta casa que han fet saltar pels aires fos la meva? On aniríem, si no fóssim dins la runa, amb els nostres nens i ancians? Què em queda? On és la meva propietat fruit de tanta feina?
Potser, vist al panorama, caldrà trobar les maneres de actualitzar els Drets Humans, no tant en la seva base que pot seguir vigent, sinó en les formes de fer-les respectar. És una mica la dèria del Papa Francesc quan parla de «la casa comuna com una qüestió fonamental i de drets humans».
I aquesta casa comuna està poblada, mantinguda i, tant de bo fos respectada, per essers humans.
No em vull fer pesat, però el menys fem l’esforç de conèixer aquests drets, si més no per entendre que, fins hi tot en aquest article 17 que es concreta en la propietat, tenim el deure de defensar, també, la propietat col·lectiva. En definitiva la que ens permet avançar en el gran paper de la societat com bona gent que creu en la convivència.
M’acomiado cantant Sisa: «Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, a casa meva és casa vostra si és que hi ha casa d’algú
