Fàcilment podem llistar nombroses pel·lícules, sèries, episodis en els quals l’heroi és un personatge mascle què recorre a la violència per guanyar als dolents legitimant així l’ús de l’agressió alhora que es proposa un model de conducta socialment exitosa.
Curiosament, la violència més estesa és la que va dirigida contra les dones i és la forma més generalitzada de vulneració dels drets humans segons confirmen els informes de les Nacions Unides. Tot açò sense tenir en compte el maltractament psicològic que encara estan socialment massa normalitzats: denigrar constantment les idees, els sentiments, les limitacions, les característiques personals, etc. Denigrar i controlar.
Possiblement, el trauma més generalitzat entre els nens és la renúncia quasi obligada a la seva tendresa i el recurs generalitzat a la confrontació, a la rivalitat, al despreniment dels seus sentiments, a la sensibilitat cap als altres. Desconnexió emocional i masculinitat sol anar unida.
Amagat el desig de tendresa, l’obligada renúncia a l’expressió de moltes emocions, consideració de «perilloses» les relacions corporals entre nens, etc. A ells se’ls proposa l’exercici del domini, la competitivitat i fins i tot la violència continguda en propostes de joc com forma de relació per garantir «la comunicació» amb l’altre i molt especialment amb les nenes.
I quan ells necessiten explorar la seva intimitat troben la sexualitat com una proposta màgica per trobar la pau espiritual, la tendresa, la proximitat, la connexió...
Si repassau els prototipus de relació, expressivitat, comunicació,... que en els grups socials, en els mitjans de comunicació molt especialment a les pantalles ens proposen imitar com arquetip de nens, adolescents o homes exitosos hi trobareu aquestes referències: la masculinitat té a veure amb les diverses formes de competitivitat sense excloure la violència, el domini, el silenci emocional i la cerca intensa de la sexualitat com una característica biològica de qui compta amb penis.
Potser ens volen fer creure que els nens, adolescent i homes no tenim sobretot necessitat d’estimar i ser estimats? La necessitat d’amor no és una exigència biològica arrelada i permanent? Es parla molt poc del trauma de desig que comporta el patriarcat: propiciar que ells confonguin el desig i necessitat d’amor amb el desig sexual. No és una confusió connatural al penis, és una estafa que la nostra societat fa amagant a ells la indagació afectiva. Duc acumulat més de cinquanta anys de professió i molt poques vegades he estat testimoni de situacions en les quals s’estimuli a ells la curiositat sobre l’amor.
Sí he estat testimoni de moltes converses de parelles en crisi en les que ella reclama més generositat afectiva i ell no entén de què se li parla. Als nois i homes no se’ns educa per la intimitat i molts van pel món mutilats i desconnectats emocionalment. Així són incapaços de nodrir el creixement espiritual i emocional propi i de l’altre. Erich From deia que l’amor és acció i no només sentiment.
No és qüestió genètica de qui té penis o qui vagina. És un desfalc massiu del desig que executa el patriarcat i fa créixer el nombre de víctimes: fer creure que en el penis o en la vagina trobaran el gaudi emocional i afectiu que pot substituir a l’amor. Així només els queda la ira per expressar el seu dolor en la frustrant recerca de l’amor quan es concentra al llit.
Molts acadèmics expliquen que és amb la mare i amb el pare que els nens i les nenes construeixen referències claus per construir relacions que fonamentin el gaudi de viure, la intimitat dialogada, l’amor conversat, explorar les tendreses que instal·len pau entre les nostres emocions, la corresponsabilitat inherent a l’estimació, la transcendent descoberta de l’escolta, l’energia que regalen les tendreses, el poder de l’acompanyament,... Sí, començar a desvelar la plenitud de l’amor fet acció.
