A qui no li ha passat que voltant per una urbanització a mitjan capvespre ha vist gent menjant en un restaurant i s’ha demanat si deuen dinar o sopar. Si un sent xerrar els comensals, ja té la resposta. Si conversen en anglès, sopen; si ho fan en castellà o català, dinen.
La vicepresidenta Yolanda Díaz ha obert el debat sobre si els restaurants haurien de tancar abans, perquè els seus treballadors puguin conciliar millor i evitin els trastorns en la salut que genera treballar a la nit. Crec que tant empresaris com treballadors són els primers que voldrien aquest canvi, però la qüestió és si ara és rendible. I sembla que no ho és. No ho és perquè els actuals horaris laborals a Espanya, juntament amb altres factors (culturals, climàtics, fusos horaris...), no conviden a fer les coses més prest. Fa uns anys, va sorgir un debat similar, sobre avançar el prime time de la televisió. Les causes eren les mateixes i la cosa va acabar igual que el que passarà (almanco a curt termini) amb la proposta de Díaz. Amb res.
Si un treballador d’un supermercat fa feina fins a les 21 hores, és mal de fer que vagi a sopar a un restaurant que tanca la cuina a les 22.30 hores. Fins que no hi hagi un canvi en els horaris laborals i una reducció de la jornada, no hi ha res a fer. D’aquí la importància que la proposta vengui d’una ministra de Treball. Alguns sectors han començat a apostar per aquests canvis, impulsant jornades intensives o intentant acabar més d’hora reduint el temps de descans en la jornada partida; però en altres, com el comercial, les jornades s’han fet més llargues per la dèria (en nom d’una particular manera d’entendre la llibertat) que les tendes han d’estar obertes quasi tot el dia i tots els dies de la setmana.
Si els treballadors tenen jornades més reduïdes sense pèrdua de poder adquisitiu, tindran més temps i doblers per dedicar-lo a l’oci i a consumir, i els hostalers seran els primers a agrair-ho. Cosa tan simple, és una regla bàsica del capitalisme del benestar, impulsat a l’inici del segle XX per Ford en les seves fàbriques de cotxes. I mira qui ho hauria de dir defensada ara per una ministra comunista.
