Jay A. Pritzker va crear el 1979 el premi més prestigiós en el camp de l’arquitectura, que es concedeix a un arquitecte viu que hagi contribuït amb la seva creativitat, funcionalitat i qualitat, a l’enriquiment de la humanitat. Fins a 2004 no es concedeix a una dona, la iraquiana Zaha Hadid, i de cada vegada pesa més la vessant social en la concessió del premi.
Aquest any ha sigut guardonat el japonès Riken Yamamoto, del que es diu que és un arquitecte tranquil·litzador que aporta dignitat a la vida quotidiana (A. Aravena, president del jurat) o que prioritza l’escala humana en la ciutat, que faciliti la vida dels habitants, treballa els espais entremitjos, entre interior i exterior, amb més oportunitats de compartir i afavorint multiplicitat d’usos que millorin la relació social. Ell diu «La ciutat pertany a la gent. La memòria del propi edifici està per damunt del propi arquitecte. Necessitem immobles que millorin en el temps» (A. Zabalbeascoa-El País).
Rebrà el premi a Chicago dia 16 de maig a l’Art Institute, un edifici de 1893 rehabilitat per Renzo Piano, també premi Pritzker. Riken Yamamoto, un arquitecte que critica la imposició moderna de la ideologia per damunt de les necessitats, amb un sòlid compromís social, manifestat al llarg de la seva obra, és el nou representant de la qualitat arquitectònica.
El canvi de paradigma en l’obra arquitectònica, i la seva component social cada dia més palesa, no solament ha de facilitar nous espais de relació als ciutadans, sinó que ara s’enfronta, amb el suport decisiu de la Comunitat Europea, a la rehabilitació dels edificis per mitigar els efectes del canvi climàtic.
La Comissió Europea fixa com a problemes clau de la nova Directiva d’Eficiència Energètica dels Edificis, recentment aprovada, que els edificis consumeixen un 42 per cent de l’energia, que un terç dels gasos amb efecte hivernacle (GHG) són emissions produïdes pels edificis, i que un 80 per cent de l’energia emprada pels habitants de les cases es destina a climatització i aigua calenta.
L’objectiu de la Directiva serà incrementar exponencialment els treballs de rehabilitació dels edificis antics, els que consumeixen més energia. Actualment ja disposem de línies de subvenció gestionades pel Govern en coordinació amb els Col·legis d’Arquitectes i el d’Arquitectes Tècnics, amb oficines a Maó i Ciutadella. De cara a futur, el camí ja iniciat ha d’acomplir objectius molt més ambiciosos que els actuals.
En conjunt, per tant, veiem que des del nivell d’excel·lència de la creació de l’arquitectura s’està premiant i valoritzant el compromís social per crear una societat millor, i que des de la Comissió Europea s’està impulsant decididament la renovació dels edificis antics, per contribuir de manera decidida a la descarbonització.
Tots aquests objectius necessitaran un canvi de paradigma a dins de l’Administració, no solament per atendre les persones vulnerables amb un habitatge digne, i posar la regulació de l’edificació al servei de facilitar la construcció, sinó també per conduir el dia a dia dels expedients administratius, de manera que s’eviti la paràlisi actual.
Els canvis essencials que s’estan produint, en la concepció democratitzada de la creació arquitectònica i en l’objectiu molt precís de descarbonitzar la nostra societat, necessitaran també una administració renovada, que superi les actuals ineficiències, i pugui canalitzar aquestes línies de treball cap a una societat millor i més sostenible, que s’estan manifestant de manera tan clara com a objectius indefugibles.
