Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col·lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança.
Tot i reconèixer que els drets humans, com moltes relacions internacionals, s’han inspirat en l’arrel cristiana, calia deixar negre sobre blanc que no és un tema d’exclusivitat religiosa i menys propietat de cap confessió. És, en tot cas, la pauta i, tant de bo, una herència que la voldríem oberta, transcendent i humana, al mateix temps que fos el reflex de la nostra civilització, l’occidental, que l’ha inspirada i la universal que n’és la protagonista i receptora.
Malgrat que grans pensadors no van ser a la redacció, sí que van deixar-hi la seva petjada i en van ser inspiradors. En aquest article 18 que defensa el pensament, la consciència i la religió com a un dret inqüestionable no hi podien faltar els filòsofs.
La pleta de grans pensadors a qui es va demanar ajuda ens demostra la universalitat cultural i, fins i tot, ètnica de les fonts que van alimentar aquesta declaració «universal», que permet i demana la seva aplicació en totes i qualsevol de les diverses cultures que avui encara tant els costa de conviure. La comissió, ja de per si prou prestigiosa, es va recolzar en organitzacions com la Unesco que va crear una Comissió pels Fonaments Teorètics dels Drets Humans, presidida per l’historiador Edward Hallet Carr i integrada per Aldous Huxley, Jaques Maritain, Pierre Teilhard de Chardin, Rabindranath Tagore, Bertran Russell, Benedetto Croce, Salvador de Madariaga i Mahatma Gandhi.
Gosaria dir que, d’alguna manera, Jaques Maritain que proposava una filosofia que ajudi els éssers humans a respectar-se, en va ser un puntal bàsic, sobretot en els temes de consciència. Pensem que aquesta declaració és fruit de la necessitat d’evitar desastres pel futur de la humanitat com ho havia estat la recent Segona Guerra Mundial que, a part de l’interès de poder i domini, va obligar a molta reflexió filosòfica i religiosa.
Revisant Jaques Maritain (Qüestions de vida cristiana 227) El catedràtic Joan Lluís Pérez Francesc diu: «El seu catolicisme s’expressa com un humanisme integral, obert a la transcendència -Déu i el proïsme- i necessita políticament la democràcia, perquè l’objectiu és treballar pel bé comú».
Continuo manllevant al catedràtic Joan Lluís: «... Bastir la democràcia com a forma de vida sobre uns principis de convivència com els que hem comentat aquí comporta construir tot l’edifici sobre la moral i la consciència de veritat. I això no és defensar una ideologia que porti de nou a les tensions i les ruptures de la convivència, sinó que vagi més enllà. Es tracta d’una proposta moral després de l’experiència del totalitarisme, que malgrat que el pas dels anys encara no cessa, amb manifestacions renovades».
Avui que el tema de la consciència i la religió en la nostra societat cau sota el domini d’un pragmatisme que quasi només prioritza els avançaments tècnics deixant de banda el que sigui transcendental, podem caure en el perill de crear una mena de ‘religió’ de posseir per damunt de tot.
Tenint la gran sort de ser uns éssers posseïdors de sentiments i de memòria, el que cal és, també, respectar de veritat, sense ínfules d’autosuficiència, els sentiments d’altri que poden no ser coincidents amb els nostres, però no menys respectables.
La memòria ens ha de servir per veure el preu en vides que la humanitat ha pagat al llarg de la història per voler imposar ideologies diferents i/o totalitàries a cop de garrot. És esgarrifós saber que actualment mor més gent que mai en tota la història per defensar la seva religió o la seva manera de pensar.
Aquest article 18è és, sens dubte, un dels menys respectats. Comencem privadament i públicament a ser més respectuosos amb els que tenim a prop i fem-nos solidaris de la llibertat de pensament.
