És cert que en aquesta setmana que acabem de passar, després de moltes negociacions, canvis de relat i lluites internes entre els mateixos col·lectius independentistes, el Congrés dels Diputats ha aprovat el projecte de llei sobre l’amnistia. Els set vots de Junts han trigat a arribar, sempre pendents de mostrar al Govern (i de pas al seu adversari a Catalunya, l’Esquerra Republicana) que són ells els qui marquen la pauta en aquesta legislatura.
Mentre Oriol Junqueras, remant per a casa seva, afirmava que amb la negativa anterior de Junts a la llei l’únic que s’ha aconseguit és perdre dos mesos perquè els canvis que s’hi han introduït no són substancials, els de Puigdemont asseguren que sí s’han produït canvis, i que aquests son indispensables per garantir el resultat per a tots els afectats per possibles condemnes a causa de la seva actuació durant el «procés».
El cert és que, de canvis, se n’han produït, començant pel lapse de temps que abraçarà els fets amnistiables, ja que ara la llei afectarà els actes que, realitzats entre l'1 de novembre de 2011 i el 13 de novembre de 2023, hagin estat declarats o estiguessin tipificats com a delictes o com a conductes determinants de responsabilitat administrativa o comptable, vinculats a la consulta celebrada a Catalunya el 9 de novembre de 2014 i al referèndum de l'1 d'octubre de 2017 (declarats ambdós inconstitucionals pel Tribunal Constitucional).
Més encara, l'amnistia no abastarà tan sols l'organització i celebració de la consulta i el referèndum, sinó també altres possibles il·lícits que guarden una profunda connexió amb aquells actes, com poden ser, a mode d'exemple, les actuacions preparatòries, les diferents accions de protesta per permetre la seva celebració o mostrar oposició al processament o condemna dels seus responsables, incloent-hi també l'assistència, col·laboració, assessorament o representació de qualsevol tipus, protecció i seguretat als responsables, així com tots els actes que acrediten una tensió política, social i institucional que aquesta norma aspira a resoldre d'acord amb les facultats que la Constitució confereix a les Corts Generals.
Perquè puguem tenir una idea més o menys completa dels canvis que aquesta setmana s’han pactat després que el PSOE assegurés que no es mouria del text que va sotmetre fa unes setmanes a la Comissió de Justícia i que va obtenir el no de Junts, podem destacar els referents a tres qüestions fonamentals, referents als delictes de terrorisme, traïció i malversació.
En primer lloc, conscient el legislador que el text seguirà prohibint amnistiar delictes de terrorisme i alta traïció, la llei d’amnistia es basarà en les definicions que, d’aquests dos delictes, es fa a normatives europees i internacionals en lloc d’acudir a les del Codi Penal espanyol. I això és rellevant si tenim en compte que el Tribunal Suprem ha interpretat certes accions del moviment Tsunami Democràtic, incloent l'ocupació de l'aeroport de El Prat al 2019, com a possibles actes de terrorisme sota una definició àmplia —la que fa el Codi Penal espanyol des de la reforma de 2015—. S'espera, per tant, que referir-se a la directiva europea de 2017 ajudarà a prevenir acusacions de «terrorisme de baixa intensitat» que són objecte de condemna al nostre codi.
En segon lloc, l'amnistia no s'aplicarà a actes de traïció tret que hi hagi hagut una amenaça real i efectiva i s’hagi produït l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política d'Espanya, seguint el que estipula la Carta de les Nacions Unides. D’aquesta manera, es respon a la intenció de l’Audiència Nacional d’investigar per alta traïció Carles Puigdemont i altres dirigents independentistes pels seus contactes amb presumptes espies russos per tal que aquest país donés suport a la secessió de Catalunya. El legislador intenta deixar clar que aquestes connexions no van suposar una «amenaça real i efectiva» per a la unitat d’Espanya. De fet, la sentència del «procés» subratlla que aquesta unitat mai va estar en perill.
A l’últim, la nova llei estableix que no hi haurà amnistia per a casos de malversació que impliquin enriquiment personal, però sí permetrà amnistiar l'ús de fons públics en l'organització del referèndum i la promoció de l'independentisme català.
Resol això tots els casos possibles? Quedarà immune Puigdemont? Els patrocinadors de la llei d’amnistia estan segurs que han trobat la pedra filosofal perquè tothom en surti beneficiat, i tanmateix està per veure que sigui així, ja que no hem d’oblidar que, una vegada que la llei d'amnistia es publiqui —després que passi la peripècia del Senat (dos mesos) i torni al Congrés per aprovar-se definitivament—, s'espera que el jutge instructor aixequi les mesures cautelars contra Puigdemont i alguns dels seus companys de l’exili, però el procés es veurà retardat per una consulta que, sens cap mena de dubte, farà la judicatura espanyola (que no rebrà la llei plàcidament) al Tribunal de Justícia de la UE, la qual cosa podria paralitzar l'aplicació de l'amnistia en el cas particular de l’expresident. A més, per la causa sobre terrorisme que el Tribunal Suprem ha adés a tràmit, Puigdemont podria ser cridat a declarar, però com a eurodiputat, la seva detenció requeriria un procediment addicional davant el Parlament Europeu, i això podria prolongar la incertesa legal sobre l'aplicació de l'amnistia, tant a Puigdemont com a d’altres acusats, encara que la majoria dels beneficiaris podran acollir-se a ella després de la seva publicació oficial.
Ah! I tot això podria veure’s paralitzat si el Tribunal Constitucional declarés la inconstitucionalitat de la llei, tal com pretén i defensa el PP, que l’endemà de publicar-se presentarà un recurs en aquest sentit.
Certament, l’escalada que ha provocat l’acció d’alguns jutges ha generat una reacció dels partits —bàsicament de Junts, perquè són ells els qui tenen a l’exili el seu santcristo gros— per anar blindant una llei que, ens agradi o no, presenta alguns problemes importants, més enllà de les exageracions del PP quan afirma —crec que sense raó— que aquesta «serà el principi del fi de la democràcia» i comportarà «l’abolició de l’Estat de Dret a Espanya». I presenta problemes perquè no hem d’oblidar que l’amnistia no ve contemplada a la Constitució i que, quan es va discutir aquesta, es van rebutjar les esmenes que pretenien introduir-la. A més, també presenta problemes respecte de la igualtat dels espanyols davant la llei, i més encara quan el text que s’acaba d’aprovar s’ha estiregassat tant que només li manca el llistat de noms que han de beneficiar-se’n.
Per altra banda, cal dir que no sols el PP està utilitzant l’artilleria més potent contra el Govern, també l’inefable Puigdemont contribueix irresponsablement a dificultar els seus propòsits, perquè anunciar, com va fer, que hi haurà amnistia i proclamar alhora que concentraria tots els seus esforços en la confrontació i en la via unilateral per aconseguir la independència, no sembla la millor de les estratègies. Tanmateix es comprèn que, després de fer el contrari del que sempre ha promès —pactar amb el PSOE—, havia de fer alguna cosa per apaivagar els ànims de la tropa, perquè alguns dels seus seguidors no han deixat de recordar-li que aquest pacte és una mena de rendició.
Ara que el mateix podem dir del costat del PSOE, ja que no ha trigat gens Emiliano García-Page a llançar un crit d’alerta per fer veure al Govern que, acordada l’amnistia amb els socialistes, Puigdemont no s’ha demorat ni un minut a fer un nou xantatge a Pedro Sánchez amb el referèndum d’independència. No hi ha dubte, per tant, que el govern es mou entre dos focs que amenacen cremar-lo: el del PP que no cessa, i el de Puigdemont que no deixarà de burxar. Ara que la vertadera incògnita respecte del futur és a mans dels jutges, que són els qui, d’acord amb la llei aprovada i amb la Constitució espanyola, hauran d’aplicar-la. I l’aplicació cas per cas donarà molt de joc... i més d’un disgust. Ho podeu ben creure.
