La setmana passada desenes de milers de persones van mostrar en es carrers de ses principals ciutats espanyoles que es 8M ja és una data consolidada. Vivim un temps en què es feminisme viu esvalotat en una societat que sembla voler-ho canviar tot. Ses diferents convocatòries van escenificar una divisió de posicions o, més ben dit, maneres molt diferents d'entendre es feminisme. En es darrers anys, d’ençà es moviment s’ha convertit en es focus més important de sa disputa política i institucional, sa protesta s’ha fet massiva. Temes com sa igualtat o sa diversitat s’han convertit en motiu de crispació.
Ses manifestacions van ser multitudinàries i es moviment arribava cridant as quatre vents proclames pes dret a s'avortament, sa reorganització de ses cures familiars, sa crítica a sa precarietat de ses empleades domèstiques, sa bretxa salarial o sa violència sexual. Es 8M ja és més que una reacció davant d'una suposada injustícia social estructural i se comença a semblar a un ritual en què es feminisme és argument i eina per reivindicar qualsevol cosa.
Si penses que ses dones són éssers humans i que han de ser tractades com a tals, que ses dones mereixen es mateixos drets i llibertats que ets homos; ets feminista. O açò diuen ses feministes. Però en qualque punt des camí, es moviment per a sa lliberació de ses dones ha malversat es seu significat original per convertir-se en una proclama de victimització de ses dones i sa criminalització des sexe masculí, fet que dificulta de cada vegada més ses relacions entre homos i dones. Obviant que sa llibertat és sinònim de responsabilitat i mostrant ses dones constantment com a víctimes innocents, se mos està definint també com a incapaces i se mos nega s’autonomia que tants segles de lluita ha costat d’obtenir.
Sa violència contra ses dones pes fet de ser dones existeix i continua sent una trista realitat en sa nostra societat i encara més crua i evident en altres. Però aquesta realitat no justifica ofendre ni atacar s’honorabilitat i integritat de s’homo, sinó que lluita contra ses desigualtats que pateixen ses dones pes simple fet de ser-ho.
Si sa culpa sempre és dets altres -ets homos i es seu masclisme, es mitjans de comunicació que cosifiquen ses dones, es patriarcat, en definitiva- no tenim necessitat de qüestionar-nos a noltros mateixes, ni tampoc plantejar-nos es nostro paper actiu en sa construcció d’aquest sistema de relacions. Perpetuar aquest rol no aporta cap canvi substancial a sa condició femenina.
A jo aquest feminisme no me representa. Així que, si he de ser honesta amb jo mateixa, jo present sa meva renúncia. Cercaré un altre nom, o cap, per a allò en què crec. Que, està clar, és una altra cosa. No me sent feminista, gens ni mica, si feminisme és aquest sentiment supremacista que s’està instal·lant a ses institucions, as carrer i as mitjans, que defensa a crits, histèricament, que sa dona és un ésser immadur i incapaç, digne de tutela i protecció constant. Un moviment dictador, emissor d'indicacions precises sobre allò que hem de pensar, dir i fer, i que mos obliga a ses dones a complir rigorosament aquests preceptes o mos assenyala, decanta i condemna com a heretges, misògines i feixistes. Per acció, però també per defecte.
No compr es seu relat en es que sa dona mai és culpable de res. No vull que me victimitzin de sèrie. Ni que s'obligui a fer-se càrrec des meus errors o fracassos a un home, es que sigui, només perquè ho és. No vull que per fer-me sa víctima se sacrifiqui sa presumpció d'innocència de cap homo únicament perquè m'han de creure, sí o sí, encara que digui una mentida, perquè vull i perquè puc. No vull que decideixin per jo que és allò que m'ofèn, que m'indigna i que me repugna. Tampoc allò que aplaudesc i que defens. Ni que m'arrosseguin cap as seus deliris de venjança, mentre converteixen en col·lectius es seus traumes individuals, i pretenen convertir en drets tot allò que desitgen i en delictes tot allò que les incomoda.
Precisament perquè crec en sa igualtat entre homos i dones, i perquè defens ses nostres llibertats, ses de ses dones, no me puc sentir part d'un moviment que, en nom d'una causa superior i segons elles justíssima, mos anul·la com a individus i mos sublima com a grup. Que rallin en nom seu i no ho facin en es meu. No vull pertànyer a un grup que no permet sa discrepància ni sa crítica, exigint renunciar absurdament a tota diferència. Que pretén, sembla, salvar-nos d'un jou mentre mos sotmet a un altre de nou; es seu. Que assenyala tots ets homos -es nostros pares, es nostros amics, es nostros germans, ses nostres parelles, es nostros companys, es nostros fills- com a responsables de tot allò dolent que mos passa a ses dones. Així, davant aquest dilema fal·laç que planteja, pes qual només puc triar entre ser feminista de ses seves, fent i pensant allò que s'espera de jo com a dona conscienciada i empàtica, ofesa per tot, maleita amb el món en general i amb ets homos en particular, abusada, sotmesa, invisibilitzada, víctima de s'heteropatriarcat, o una mala dona, alienada, còmplice des masclisme estructural, misògina, traïdora, influenciada, sotmesa, estúpida, no en triï cap. Triï no acceptar ses seves regles de joc, no comprar es seus arguments. Que no rallin en nom meu, que no me representen.
Triï triar a cada moment i a cada pas. Sense que ningú me digui què fer ni què dir. Amb es meus encerts i es meus errors, es meus triomfs i es meus fracassos. Ses meves misèries, ses meves virtuts, ses meves alegries, ses meves frustracions. Sense que m'importi què diguin ni qui ho digui. I que m’anomenin com vulguin.
Perquè sabeu què vos dic? A jo m’agrada sa fruita.
