Presentar cada any un pressupost no és un caprici que depèn de l’estat d’ànim o dels càlculs estratègics del president. És una obligació recollida a la Constitució. Aquests dies, però, hem assistit a la insòlita decisió de Pedro Sánchez de renunciar a complir aquest mandat. I encara més insòlita ha estat l’excusa per justificar-ho: la convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya.
Sabem que la política catalana juga un paper protagonista en la governabilitat d’Espanya, però d’aquí a deixar plantades les altres 16 comunitats autònomes només perquè ERC i Junts per Catalunya han de fer el seu teatre electoral, distanciar-se entre ells i fer veure al votant independentista que no donen ni aigua al PSOE, hi ha tot un món.
Fins a la setmana passada, els ministres repetien amb la seva habitual sincronització que feien feina sense descans per tirar endavant els pressupostos, que l’acord per aprovar la llei d’amnistia obria la porta a l’entesa i que es començarien a concretar les partides econòmiques incloses en els acords d’investidura amb la resta de socis. Però res d’açò passarà.
Pedro Sánchez ajorna el pagament del peatge als partits minoritaris que l’han fet president. Excepte, és clar, els partits catalans, els únics que cobren puntualment. A les Balears, la pròrroga dels pressupostos de 2023 deixa un forat de 619 milions d’euros i a Menorca suposa eternitzar l’inici de les obres dels jutjats de Ciutadella o la comissaria de Maó. Diu el batle Héctor Pons que la promesa de les VPO del carrer Vassallo no perilla. Veurem d’aquí a un any què s’ha avançat.
Una vegada pagat el peatge de la impunitat per la investidura, tenim per davant una legislatura agònica per al PSOE. La dreta nacionalista catalana i de rebot ERC —que no vol ser manco que Puigdemont— no ha donat ni un minut de treva. És el que passa quan els teus socis de no govern no tenen el mínim interès en què el país funcioni. Ho han deixat clar des del primer moment: amnistia sí, però reconciliació no.
