Els que som d’una certa edat tenim encara molt present el que era la privació de la llibertat d’expressió. L’opinió era soterrada per la por i si parlem d’associació ja podeu imaginar que la cosa anava maldada.
Quan es va obrir un xic la màniga, és un dir, ens podíem reunir tres persones i encara ho havíem de comunicar a «l’autoritat competent».
Recordo aquestes vivències per evidenciar que això passava molts anys després de publicar la Declaració Universal dels Drets Humans. Per més que, qui més qui menys, miréssim cap una altra banda, els fets són els fets i la grisor de la història és el que és i va ser.
Quan un ha viscut un tipus de situació que atemptava descaradament contra el pensament i l’associacionisme, és més conscient de la gravetat del que passa a tants llocs semblant al que s’ha patit a casa nostra en desmesura. L’herència de la por no és mai bona i no tothom sap conviure sense rancor uns, i amb bruta enyorança uns altres, coses que cal superar, i són imprescindibles per entendre que l’únic ungüent a les ferides és la convivència. Per aconseguir-ho hem de ser escrupolosos en respectar les opinions, fins i tot les contràries a les nostres. D’això van aquests articles 19 i 20.
Mala cosa quan els nostres representants polítics s’enfanguen en debats injuriosos, perdent la serenor i les formes, per defensar, no la veritat i el bé comú, sinó l’atac a l’oponent, si cal amb mentides, per imposar les seves idees, si cal amb la força, i on el raonament no compta per a res o per a ben poc.
Hem viscut massa sovint, i amb uns resultats nefastos, formes d’associació pseudo-obligades que després han estat fins i tot prohibides unes, i mal considerades altres, per les seves conseqüències totalitàries i fins i tot criminals.
Diu l’apartat 2 de l’article 20 que ningú pot ser obligat a pertànyer a una associació. El que passa és que hi ha moltes maneres d’obligar i moltes acostumen a ser tendencioses, com una coacció. En tota la història, també en la nostra i més propera, estar associat o no al partit o a l’associació que governa equival a tenir unes prebendes que no tenen els altres i que moltes vegades són imprescindibles per a la supervivència.
Tots tenim al cap el partit nazi a l’Europa de pre-guerra i guerra. O la nostra postguerra de l’escassesa i l’estraperlo i no pensem que el món sigui molt diferent als països en conflicte on l’article 20è és calcigat i menystingut dia a dia, on la fam i la misèria prenen tota iniciativa en el descoratjament de les persones que es veuen abocades a defensar la seva supervivència.
El primum vívere, quan és extrem, passa per damunt de tot i priva de la capacitat de defensar la pròpia dignitat i no és judicable que les persones ocultin les seves opinions i fins i tot s’associïn o s’acostin a qui els garanteixi «el plat de llenties».
Aquesta denúncia tremendista, encara que real, no ens ha de desanimar. Saber les conseqüències de no respectar aquests drets, ens ha d’estimular a promoure les moltes associacions pacífiques que tenim a l’abast i que són la garantia de la bona convivència.
No ens quedem a casa! Ajudar en allò que hi ha de bo, és ajudar-nos a nosaltres mateixos.
