‘Más Madera’

Ring... ring... ring... - Bones tardes. Perdoni que l’hagi fet esperar, tenia es monyacos as forn.
- En fa d’estona, ara m’ha fet recordar quan menjàvem un monyaco fregit i sopes de llet per berenar. Allò era vida, a Son Remei de Dalt. Vam patir fam, després de sa guerra, vam patir fam. Encara record es pa de segó que feia s’àvia i ses raoles de queixals de vea. Sa gent jove d’avui en dia ni s’ho pot imaginar. Bono, però jo no li he telefonat per contar-li coses d’en primer, sinó per contar-li una idea, a veure què li sembla.
- Vostè dirà, si està en sa meva mà...
- Sap quina hora és ara?
- Sí, són les sis des capvespre.
- I sap en quin dia esteim?
- Sí, des de que em vaig jubilar tots es dies són iguals, però sé que és dissabte 23 de març, dia de Sant Josep Oriol.
- I vostè és de Ciutadella? Ara m’ha fotut. Avui falten tres mesos per Sant Joan. A aquesta mateixa hora, d’aquí a tres mesos, entrarà es caixer senyor al galop a sa plaça des Born.
- Vaja, no hi havia caigut. Com que enguany encara no hi ha hagut cap polèmica santjoanera, Veig que vostè és molt santjoaner.
- Santjoaner cent per cent, fins es moll de s’os. Què dic jo? Mil per cent. Si una cosa me sap greu és, que essent pagès de falç i vencís, no haver sortit mai a sa festa. Em fan por es cavalls. Però, tret d’açò, duc Sant Joan dins sa sang. Aquí som amb es net, perquè cada any, a les sis del capvespre, em ve a veure amb es tambor i es fabiol, i em fa sa primera sonada. Per jo té tant de valor com sa que farà en Sebastià a ca’s caixer senyor. A veure, Tofolet, fer-li una sonada a aquest senyor: ti-ru-ri-ru-rí... ru-rí, pom, pom, ti-ru-ri-ru-rí, ru-rí... pom, pom. Molt bé! Me ploren ets ulls.
- Sa veritat és que m’he emocionat. Ha estat sa sorpresa d’avui. Però segur que vostè no em crida perquè escolti en Tofolet.
- No, no. Vam-ell-ara que no! Ja li he dit que vull que me doni sa seva opinió. Ja sé que no em coneix, però sé que vostè sempre escriu sobre festes d’aquestes i que és de cap obert. Vull fer una proposta i que vostè, si li agrada, la tregui pes diari, a jo no em faran cas. Ho vaig dir a s’alcaldessa, però em va dir que ho digués a sa pròxima.
- Sí, a Ciutadella en tindreu tres d’alcaldesses en aquest mandat. Quants anys fa que no ho és un homo, alcalde?
- No, jo de política res. Jo, Sant Joan. Miri, sa proposta és/
- Baratar sa Constitució perquè ses dones no puguin sortir?
- Res de política ni de dones. Per fer-ho curt: crec que hem de fer en Víctor Madera caixer senyor.
- En Madera dets hotels! I ara! Hi haurà polèmica.
- Ben clar. A veure, fins ara ho han estat es nobles aristòcrates perquè eren es terratinents, tenien terres i llocs, i pagesos i jornalers, vivien de rendes, representaven es poder, amb es seus palaus i llinatges llargs i composts, amb títols, comprats o no, però títols. Açò ja s’ha acabat. Avui no tenen ni terres ni llocs, ho han venut tot, perquè una flor no fa estiu. Han de fer feina com qualsevol altre, ja ningú no els coneix pes carrer, ni es fan témer. Si encara hi ha algú amb casat, l’ha transformat en botiga de souvenirs o fa pagar per anar-lo a visitar. Sa veritat, ja no fan cap paper a sa colcada. Perquè un dia vaig llegir-lo a vostè, que deia que sa colcada reprodueix es poder.
- No ho va llegir tot, veig. Deia que reprodueix s’antic poder estamental. És una representació.
- Idò, jo crec que mos hem de posar al dia. En Victor Madera ja és l’amo i senyor de Santa Anna, Binidelfà, s’illa d’en Colom. Son Ermità, Ets Alocs, Son Vivó, sa Torre del Ram, s’Hort des Lleó i ses Fontanilles, Farragut Nou. Mitja Menorca és seva. Si fins i tot té ca n’Squella! Qui mos ho havia de dir, que ca’n Squella es vendria a un foraster! M’agradaria veure ara al senyor Ricardo. Perquè, vostè ha vist es palau darrerament? Està que cau. No sé si tot açò acabarà amb hotelets de mil euros sa nit, però què hem de fer? Deixar que caigui? Sa gent diu que açò són doblessos que venen de fora i que se’n tornen multiplicats, però jo crec que sempre en queda un poc. Sec a sa butaca per veure sa tele i, quan m’aixec, sempre he de recollir ses quatre monedes que m’han caigut de sa butxaca des calçons. Idò, lo mateix.
- A veure, en principi, ets hotels al camp es van pensar perquè fossin un complement de s’activitat agrària i que ajudessin a recuperar cases abandonades. Jo, açò no em semblava malament. A més, haurien pogut posar un nombre màxim d’hotels rurals en zones de baix impacte, i ja està. Però vostè sap que no ha estat així, per regla general. S’han fet hotels-hotels, s’han ampliat edificacions i se n’han fet de noves, de vegades sense llicència, s’han canviat usos, s’han convertit estables en suites, rostolls en gespes, carreranys en carreteres, safareigs en piscines, s’han arribat a fer tretze piscines en un hotel sense llicència, s’han fet pous. Allò que tot d’una era una bona idea per a complementar s’activitat agrària s’ha convertit en un negoci des capital i des fons d’inversió i s’ha omplert el camp de turistes, creant noves necessitats d’infraestructures.
- No entenc què vol dir. Però vostè no es pot queixar. Perquè són es seus que van fer es PTI aquest i sa Llei de sa dessona, i ho haurien pogut aturar. Ara que no es queixin. Es seus han tingut prou temps per fer una llei turística que ho tingués en compte, però no han fet. Bé ja li he dit que no em volia mesclar en política.
- Però és vostè que ha tret es seus i es meus. Jo només dic açò que veig i lo que veig és que sa cosa no acabarà aquí. Bé, però respecte a açò que em deia, per jo cap problema que en Víctor Madera sigui caixer senyor. A Alaior ja va qualcar un altre hoteler francès com a caixer ras, en Laurent Morel-Ruymen, i feia bona planta, planta de caixer senyor.