El pitjor enemic de Pedro Sánchez no és Feijóo, ni tan sols Díaz Ayuso: és l’hemeroteca. Cada declaració que fa, cada compromís que adopta, acaba desmentit amb el pas del temps. Si repassam què va dir a l’octubre davant el comitè federal del PSOE, en la seva primera defensa pública de la llei d’amnistia, prometia que serviria per «passar pàgina» del procés, «tancar les ferides» i avançar cap a un «retrobament total» entre catalans i amb la resta d’espanyols per poder «conviure, treballar i progressar junts».
Un conte de fades que els seus socis d’investidura s’han encarregat de desmuntar. Tots hem pogut veure aquesta setmana les ganes de concòrdia que té Carles Puigdemont, renascut de les seves cendres en la proclamació com a candidat a presidir la Generalitat. Tenint en compte que és l’autor intel·lectual -alguns diuen que també material- de la llei d’amnistia, els objectius que pregona no poden estar més allunyats del relat del PSOE: ni reconciliació ni futur en comú, sinó tornar a la casella de sortida.
Al final, l’amnistia és com el DeLorian per viatjar al passat. El mateix malson amb el mateix protagonista. Puigdemont, en el paper de Marty McFly, pretén tornar enrere en el temps per canviar el present. A veure si en un segon intent la pel·lícula té un final diferent: li oferirà Pedro Sánchez un referèndum d’independència o acabarà demanant ajuda al PP per aturar al seu soci fora de control?
Per completar el revival, Pere Aragonès aprofita per demanar un pacte fiscal per a Catalunya com va fer Artur Mas amb Rajoy l’any 2012. Ell va, però, més enllà i demana intervenir els comptes de la resta de comunitats autònomes per comprovar que fan un bon ús dels «fons solidaris» que reben dels contribuents catalans. Com si la Generalitat que presideix fos un exemple de gestió en cap de les seves competències. Posats a triar, que ens tuteli algú de qui puguem aprendre alguna cosa.
