Des de bon començament, us he de dir que tinc la sensació que ho acabaré de dir-ho tot. Potser en el fons és un desig del meu inconscient que aquest escrit sigui incomplet. De fet, m’agradaria sentir-lo com una porta oberta a un diàleg des de l’experiència. Avui us vull parlar una mica de la meva feina com a cambrer i no ho faré des de l’anècdota quotidiana o el fet aïllat, sinó des de la quotidianitat d’aquest ofici.
Quedi clar que no us vull explicar la meva vida, només us diré el que el meu cap doni de si en aquests moments. Tinc amics que treballen i viuen d’aquest negoci de la restauració, a tots ells, sort i ventura. Les meves reflexions van dirigides també a persones desconegudes que no són de l’ofici, tothora que vull fer públic aquest paperot que estic escrivint.
Tanmateix, és inevitable que us digui que aquest ofici l’he practicat uns quinze anys, pel capbaix, i avui, pensant, pensant, m’he dit per què no? Us vull explicar, a tots els i les que no sou de l’ofici i col·legues de professió també, certs aspectes d’aquesta experiència relacional que, el meu cas, he viscut.
Vull convidar-vos a passar una estona en la perspectiva de la persona que, atenta rere la barra, atén i manté aquest servei. Evidentment, hi ha milions de sensacions diferents, per fortuna i riquesa de la humanitat. És a dir, no vull tenir raó de res ni en res. Tothom es lliure d’opinar, com faré jo ara mateix.
Una cosa curiosa que sempre he sentit dir, és que el bar és com gabinet psicològic. Jo afegiria: «i molt més». En aquest lloc de feina, obert al públic, quasi sempre hi ha qui s’aferra o amolla, sense compassió ni miraments, un xerrar boig perquè no té amb qui parlar i el cambrer o cambrera són víctimes propiciatòries. Els professionals, que van amunt i avall de la barra, sovint, davant aquesta fauna desconsiderada, practiquen l’atenció desatenta, doncs elles i ells tenen feina o, si no, els recomano que se’n creïn una de feina, encara que sigui imaginària. Dir-los, també als del ofici, que no s’han de sentir culpables, d’aquesta «desatenció» a un client plom: si ells no escolten, l’altre tampoc.
Si a aquest públic se’ls dona corda, els tindràs cada dia resant el rosari davant teu. Si parlen tant no consumeixen i si consumeixen, no callaran. Quin destret! En aquests casos, sense perdre el posat, et pots fer el distret/a o, com a recurs auxiliar, tornar-te monosil·làbic: «si, no, bé, potser, ja, oh!», etcètera... No és un bon negoci psicològic ni monetari, haver-se de sentir acorralat rere la barra, atrapat pel nus invisible d’una conversa que no t’interessa i t’estreny durant un temps indeterminat, que acostuma a ser llarg, per un cafè amb llet o una cervesa. Això, però, també hi entra quan fas aquest ofici...
Fets com aquest són diaris, inevitables, en un lloc de dissipació, entre altres virtuts i defectes. Però no vull tornar-me moralista ni aconsellar cap actitud correcte, per això ja està l’educació de cadascú. Un bar –com un restaurant– és com un vaixell carregat de nitroglicerina. La gent de l’ofici ha de ser bona capitana i marinera per capejar temporals o les tempestes emocionals dels clients. S’ha de tenir mà esquerra, el que en diríem psicologia, per sobreviure a aquests soliloquis que acostumen a ser derrotistes i descoratjadors.
Potser, més endavant, continuarem...
