Barruntava fer un parèntesi temporal a aquest vici de reflexionar en públic, ja que altres llindars em circumden. Però veient el panorama tan vil i violent de l’actual i pestilent món de la grinyola democràtica, la consciència m’obliga a pronunciar-me un cop més envers la patologia pandèmica de confrontació que pateix aquesta societat: El desgraciat virus de la mal anomenada política. I espera, Jaumet, que venen tres eleccions seguides...
Només és qüestió de temps que veiem, a una seu parlamentària qualsevol, com determinats representants del poble arriben a les mans... O pitjor i tot. Això va, més o manco, com aquí explicito:
Del retret polític es passa a l’atac personal. De la defensa ideològica se’n fa un arma de confrontació i divisió. De l’insult es passa a remenar dins les escombraries familiars de, l’abans adversari, ara enemic. De l’interès partidista es passa a la calúmnia. Del dret a l’intimitat es passa a fer públiques dades i fetes impúdiques, del qui fa i del qui diu. De denunciar corrupció, a desfer-se’n de qui la denuncia. D’amenaçar, a espiar i a l’inrevés. De la presumpció d’innocència, a la condemna sectària. De la cadira i l’aplaudiment borregat se’n fa raó de ser. Del temple de la paraula se’n fa una «casa de barrets», per no dir... ja sabeu. De l’ètica obligada dels nostres representants es passa a l’inútil «i tu més» o al «i tu manco». De donar respostes a allò que ens preocupa a tots, esdevé donar respostes buides de contingut però plenes d’odi. És decadent. És preocupant. Es definitiu? Les dues primeres són afirmacions, la tercera és un poc més que retòrica.
Mentre, partits d’ideologia extrema direccional fins a tres bandes, escalen les tolerants parets de la nostra masegada Constitució. I aquesta pobre i millorable Llei Fonamental nostra acaba transvestida amb lleis de difícil equilibri equitatiu quan sols es sustenten per un interès espurni. Els extrems estan ja instal·lats en els que abans eren partits moderats. I clar, al mateix temps, els moderats desapareixen. Desapareixem. Què fem doncs? Com la resta? Calem foc a tot i fem més gran la decadència política i social del nostre país? O per el contrari seguim cercant a algú que exterioritzi que ja s’han traspassat totes les fronteres del sentit comú, la decència i la vergonya aliena? Jo ja dic prou! No vull creure que tot està tan podrit com sembla, o que no hi hagi ningú de cara i ulls que no vulgui jugar amb aquestes cartes. D’acord, després recolliré el títol d’ingenu de l’any, total, els filo-utòpics centristes és el que tenim.
Sabem que, des de sempre, la política i el futbol són els mesuradors més clarividents de la salut d’una societat, al manco en aquest país. I què veiem avui en ambdós casos, lligats per cert? Quins són els exemples? Que les comissions siguin més altes que els producte que es ven? Que s’enriqueixin pestífers vividors amb la desgràcia i fins i tot amb la mort? Que s’amaguin davall l’estora les irregularitats properes que taquen a qui ostenten el poder? Que no ens traiem la mascareta, però tampoc els taps de les orelles ni la bena dels ulls? És frustrant topar-se amb un nou mur quan acabes de saltar-ne un, però és absurd pensar que tot canviarà si només canviem als actors de la pel·lícula mentre el guio segueix sent el mateix. És el guio doncs, el que hem de reescriure. No permetem que sigui sols un mer drama. Calen nous guionistes.
Per això, només ens queda, entre tots els que estem o hem estat, fer una crida a baixar el to (cridar per baixar el to, excel·lent i coherent contradicció). Una crida a ficar-se a la pell de l’altre. Una crida a no tenir la resposta abans que la pregunta, i a contestar aquesta. Una crida a donar la possibilitat d’acceptar que l’altre pot tenir més raó que tu. Una crida a fer una crida. Una crida en el desert?
Assequem tot allò banyat del paper. Plasmem-li novament el que realment pot ajudar a l’espantat espectador, a fi que li doni una mica d’il·lusió per a les properes eleccions. Avancem-les, si és necessari (i tant que ho és, és imprescindible!). Fem-nos els crèduls i els beneits si fa falta, ja que és dins la ignorància on radica la felicitat (diuen). Si no, com deia el millor de tots els Marx: «Atureu el món, que jo em baixo». La frase és seva tot i que se l’atribuís a Mafalda (Quino), la qual, per cert, en té unes altres igual de genials que van que ni pintades pel cas que ens ocupa: «I no serà que en aquest món hi ha cada vegada més gent i manco persones?», pregunta a la qual ella mateixa dóna resposta: «Resulta que, si un s’apura a canviar el món, després és el món el qui canvia a un». Pot ser això ho expliqui tot. Nihilisme? No. Apologia a la parressia.
Vaig a recollir el títol, i de pas... un llibre, que mai està de més.
