No fa gaire us comentava la necessitat vital del professional de la restauració de cercar-se recursos per tal d’evitar de caure dins la xarxa de les divagacions de possibles clients que, sense cap diplomàcia, podem anomenar «pesats» «cansats» «avorrits» «fastiguejants» «repetitius» o bromistes sense gràcia. Quan ens trobem davant d’aquests personatges, gens estimulants, cal practicar el que vaig anomenar l’atenció desatenta, per salvar la pròpia pell i integritat. Aquesta és la psicologia que s’ha de tenir.
Pot semblar que aquest concepte d’atenció desatenta, sigui contradictori en si mateix, però, res més lluny de la realitat. Us deia que, dins el ventall d’hores laborals de cara al públic, els i les del nostre ofici estem exposats a patir una invasió de capricis o «neures» alienes. En primer lloc, perquè un bar no és tan sols un lloc de pas, com quan anem a realitzar una gestió o visitar un metge on hem d’estar molt atents al que ens diu el facultatiu. Un bar és un lloc d’estada que escollim per estar-hi bé o com a punt de trobada, conversa i bons àpats.
He de reconèixer que hi ha professionals que els agrada o es veuen arrossegats a aquests embolics especulatius de clients errívols de xerradissa forassenyada. Tanmateix hi ha molts altres professionals que, quan veuen entrar al local aquesta mena de clients, fan petar l’ase o fan una bufada discreta acompanyant un pensament de resignació, conformisme o a un renec d’ànec. Al capdavall, un bar és un lloc obert on l’únic que cal ser és respectuós i pacient.
A part de complir amb les exigències bàsiques de l’ofici –higiene, empatia...,– el o la professional han de salvaguardar-se dels xucladors d’energia, que sovintegen aquests llocs amb una necessitat peremptòria de ser, no tan sols atesos, sinó escoltats en exclusiva. És per això, que molta gent pensa que un bar és com un gabinet de psicologia. Res més lluny del propòsit d’aquest negoci.
En el joc de les similituds i disparitats, també un bar pot tenir trets d’Església, al cap i a la fi, aquests són llocs oberts a fidels i passavolants. És clar, els fidels d’un bar són de caire diferent, fins i tot contradictoris, però gens doctrinaris en aparença. Una altra similitud d’aspecte litúrgic, és que un bar pot semblar un confessionari, però, una o un professional d’hostaleria no és un capellà i no pot imposar penitències ni repartir absolucions o com es digui. Ja m’enteneu.
I, per acabar amb aquestes comparances eclesiàstiques, hi ha una altra similitud amb la que jo no hi combrego gens, per ser desagradable i accidental, en el cas dels bars. A tots dos llocs s’hi poden repartir hòsties. Déu no ho vulgui! La gent que fem feina a un Bar estem exposats a aquesta mena de barbàrie que són les batusses incontrolades.
Una persona de l’ofici no s’ha de deixar abassegar per ningú, ha d’anar per feina amb bona actitud, com tot bon professional. No és certa la tant amanida frase de què el client sempre té raó. El client té les seves raons i nosaltres, els del ofici, tenim les nostres. Un Bar ha de ser un lloc de diàlegs, no d’imposicions, ni servilismes ni impertinències. Seguirem...
