Bo i dolent són adjectius que s’han atribuït per defecte a algunes coses que ara ja no queden tan clares. Sol, calor i cel clar havia estat sempre bon temps. Ja no ho tenim tan clar. No podem dir, com se solia, que un fillet que no para quiet no és bon fillet. Algú empra encara allò de ser bona esposa? Per dir que hem fet un bon dinar no basta quedar satisfets, hem de consultar un o alguns nutricionistes.
En economia, fa uns anys, que arribessin més turistes, es construïssin més cases i s’omplissin més amarraments eren bones dades. Així s’explicava i assumia. Més era bo. Menys, dolent. Créixer era vital. Açò s’ha anat qüestionant, girant, però no ha estat fàcil. Normes restrictives com el PTI a Menorca eren fa poc temps molt criticades i atribuïdes gairebé a forces satàniques per part d’alguns sectors. Entre ells, partits polítics defensors de la llibertat i l’economia sense fre. Són els mateixos que recentment han començat a xerrar, encara sense excessiu entusiasme, de la possibilitat d’establir límits a l’entrada de vehicles a les diferents Illes o de realitzar estudis de capacitat de càrrega per tenir clar fins on podem arribar en turisme. Fa una dècada açò era impensable.
La Menorca que ara es promociona, de moda entre la gent adinerada, que permet estirar turistes al febrer per rodar el Camí de Cavalls, és l’efecte d’aquells que en el seu dia van qüestionar que un creixement constant fos sempre bo. Que ara més gent ho vagi acceptant, a poc a poc, els va donant la raó, ens demostra que aquells indis gelosos de la seva reserva no eren els dolents.
