Us confesso que em va costar mantenir-me atent a la televisió contemplant la imatge d’un Carles Puigdemont mentre feia el seu discurs del segle, recentment pentinat i amb el cabell tallat com mai li havíem vist fins aleshores. Tenia els papers ben estudiats al faristol i estava davant d’un fons llis de color blau on només es podia llegir el seu nom i l’atribut de «president». Cap referència a les sigles del partit que ell va fundar i en el qual no ostenta cap càrrec, però mou els fils al seu antull mentre una parella ben galdosa, la de Jordi Turull i Laura Borràs (secretari general i presidenta), li aplaudien les gràcies. Però no només eren ells i els seguidors més propers les persones que seguien el discurs del príncep, no, a l’auditori d’Elna, una població veïna a la frontera espanyola de la Catalunya Nord, s’hi van aplegar 1.400 persones i 70 periodistes acreditats. Poca broma! Ja voldria Pedro Sánchez tenir un acolliment tan gran! Perquè ens haurem de convèncer que no hi ha cap polític a l’Europa del sud que sigui capaç de suscitar l’expectació que ell desperta.
I què va dir? Doncs ho veureu en la versió que n’ha fet Martí Blanch, val a dir que força paròdica, però crec que encertada: «Restituïu-me! —exclamà Puigdemont—. Soc jo qui ha vençut l'Estat! Reconnecteu mentalment amb octubre de 2017 i amb les meves obsessions. Valideu amb el vostre vot el que sempre he defensat: que no hi ha hagut ni un sol dia en què hagi deixat de ser el president de Catalunya. Restituïu-me! Soc el president original, el bo, el legítim, l'únic. No aquest home de cartó-pedra de nom Pere Aragonès, que ocupa una cadira que no li pertany perquè ERC es va rendir a canvi de certs indults que responien als interessos personals dels seus líders. Jo, en canvi, vaig resistir i vaig guanyar. I he forçat el PSOE, i amb ell l'Estat, a adoptar les nostres posicions sense cedir res a canvi. Els he vençut. I ara estem en el compte enrere del meu retorn. Per aquest motiu, renuncio a ser candidat a les eleccions europees i seré candidat a la Generalitat. Perquè quan es tracta de Catalunya, no prenc precaucions. I això encara que els jutges intentin boicotejar l'amnistia rebel·lant-se contra l'aplicació de la llei, encara que prevariquin, encara que moguin cel i terra per evitar-ho, jo estaré present en cos i ànima al Parlament el dia de la sessió d'investidura... si guanyo les eleccions. Ja estem en el compte enrere del meu retorn. I travessaré la frontera amb tots els honors que un president legítim i únic, és a dir, jo, continua mereixent».
Val a dir que els acudits, les metàfores, les afirmacions arriscades..., tot era aplaudit com s’aplaudeix un ídol del rock, tothom disposat a lloar-lo com a adolescents encesos de passió que canten i dansen davant del cantant de moda. Cap crítica, cap objecció a la seva trajectòria. I hem de reconèixer que el líder té traça, i també astúcia, més de la que presumia Artur Mas quan era president, que es queda enrere al costat de la que mostra Puigdemont, el qual, a diferència de Junqueras, Romeva, Turull i tants altres, s’ha estalviat molts anys de presó, no ha trepitjat cap jutjat, desconeix com és la Sala de vistes del Tribunal Suprem i no ha tastat el fred ni la solitud de cap masmorra espanyola. Tot i així, Puigdemont es veu retornant a Catalunya amb tots els honors, ni més ni menys que el timbaler del Bruc, aquell que «només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, artilleria ni cap militar que el dirigís...», va marcar la victòria contra «el Francès».
Tot i el to d’aquest article, he de dir que no soc dels qui pensen que l’estranyament d’aquests set anys a Brussel·les els consideri com d’un exili daurat. No, però em nego a denominar-los «exili», ja que, de fer-ho, em semblaria que insulto els republicans espanyols que l’any 1939 van haver de fugir d’Espanya per salvar unes vides que, de romandre al nostre país, molt probablement haurien estat sacrificades per l’odi venjatiu del dictador que va guanyar la guerra. Accepto, per tant, que l’estada a Waterloo no ha estat plaent, a diferència del que diuen molts dels seus adversaris, però sé també que no ha estat tan dolorosa com la dels qui sí es van sotmetre a judici i van tastar la condemna i la presó... els quals, anys després, en nom de la convivència, han rebut l’indult per part d’un govern socialista que ha estat molt més sensible al sofriment del que ho va ser la dreta espanyola quan era al poder i quan, després, ha hagut de passar a l’oposició.
I tot comprenent que no deu haver estat fàcil viure estranyat, a pesar del caramel que ha pogut testar en obtenir un lloc al Parlament europeu que li ha servit d’escut davant la justícia i li ha propiciat un suport econòmic impagable, hem de reconèixer la seva habilitat per transformar la fugida (que deixà els seus companys a l’estacada) en un acte de geni, que li ha permès crear un espai simbòlic des d’on ha imitat el president Tarradellas i tots els exiliats de la postguerra.
Li ho va retreure fa uns mesos Antoni Puigverd, i sé que li va doldre: «Has creat un santuari d’una catalanitat sectària, que mai no podrà aspirar al triomf col·lectiu perquè respon a una visió essencialista (...) una visió abstracta quemolts van creure que es faria realitat. S’hi van il·lusionar i ara viuen en la desesperança».
Però Puigdemont ha donat la volta a tot això en el discurs del passat 21 de març en afirmar que «res del que jo he fet i decidit al llarg d’aquests sis anys i mig no es pot entendre si no es té present —al marge de si es comparteix o no— què ens va impulsar a anar a l’exili. Ara cal recordar-ho especialment, perquè s’aprecia millor el sentit profund que ens hi va empènyer: davant d’una repressió que s’anunciava ferotge, llarga i omnívora, calia protegir per damunt de tot, fins i tot per damunt de les circumstàncies personals, les institucions del nostre país i la decisió sobirana del poble de Catalunya a través del seu Parlament, que n’és el legítim representant, de proclamar la independència. L’Estat espanyol va desencadenar una repressió general que buscava castigar el poble de Catalunya, tot sencer, per haver gosat votar per la llibertat; per això no ha escatimat esforços per perjudicar el nostre autogovern, la nostra economia, la nostra convivència, la nostra projecció al món, mentre va engreixant de manera accelerada i desacomplexada els ressorts del poder econòmic, judicial i mediàtic de Madrid».
En aquest discurs gairebé escatològic, no sols va prescindir absolutament de Junts, el partit que Puigdemont va crear, sinó que va decidir connectar el present que tenia davant seu amb el 2017, i fer-ho li exigia haver d’humiliar l’adversari. Sens dubte va humiliar Esquerra Republicana, però sobretot el PSOE, el partit a qui deu els indults i l’aprovació de la llei de l’amnistia, i ho va fer afirmant que «reunir-se a la Moncloa és com jugar al Bernabeu amb l’àrbitre i el VAR a favor dels locals». I no es tallà quan va dir que el president espanyol havia accedit a guanyar-se la investidura fora d'Espanya (això que tant li ha retret el PP). Alhora, es va encarregar de recordar-nos la seva gran victòria, la que li va permetre aconseguir que el PSOE acceptés l'amnistia sense cap concessió i assumint com a propi el discurs independentista.
Encara que sigui paradoxal, no hi ha dubte que Puigdemont ha tret més partit de la fugida que Junqueras de tots els anys de presó, perquè és un crack de l’escena, que domina com pocs; perquè sap enfervorir un públic fidel que vol escoltar només el que ja ha assumit com a propi, allò que el referma en el somni, per més que, un cop i un altre, entropessi amb la dura realitat. Perquè, a pesar de l’eufòria, no hem d’oblidar que, en les dues ocasions precedents, Puigdemont va perdre. Al 2017 es va imposar Cs i Puigdemont va quedar segon. Al 2020 va guanyar Illa, la segona posició va ser per ERC i Puigdemont va caure al tercer lloc.
Ara arribem a la tercera, aquesta que, des d’Elna, clama que el restitueixin. Però dubto que la realitat confirmi aquest desig, perquè fer la campanya des de l’exili no li serà fàcil. I sense la protecció que fins ara li ha donat l’escó europeu, el retorn es pot convertir en un calvari. Fins i tot a pesar de l’amnistia, un benefici en el qual ell sembla que hi confiï plenament i que, com vaig explicar el passat diumenge, serà un camí fressat de paranys, que ens ha d’oferir —n’estic ben segur— moltes sorpreses.
