En el trenta aniversari de la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera, l’accés a l’habitatge s’ha convertit en el principal problema de la població insular. És aquesta una qüestió que colpeja tota la classe mitjana, tallant les necessitats vitals de les joves generacions de menorquins i les dels treballadors arribats des d’altres indrets. Són moltes les persones que no es poden permetre l’accés a una llar digna. Segons un estudi de l’Observatori Social de les Illes Balears, aquesta és la Comunitat Autònoma amb el preu més elevat de l’habitatge i la que suporta major volum d’endeutament hipotecari, dos factors prou rellevants que només sobrepassa Madrid. És aquest, per a tant, un greu assumpte que demana ser afrontat amb la deguda urgència des de les nostres administracions públiques. A la vista dels resultats, no sembla que garantir el dret constitucional a la vivenda hagi estat una obligació prou assumida pels nostres governants.
Són varis els elements que han conduït a la situació present. En primer lloc, cal destacar el notable creixement demogràfic dels darrers anys, doncs les Illes Balears s’han convertit en una Comunitat líder en la recepció de població forana. Altres circumstàncies de domini públic són la competència creada pel mercat de segona residència i el fenomen del lloguer turístic, junt amb l’estacionalitat laboral i els baixos salaris d’un sector turístic predominant en l’economia balear, tot això afegit a un procés inflacionari que també castiga al món de la construcció.
Basta una primera ullada al sector immobiliari insular per confirmar que el mercat sembla haver renunciat a la satisfacció de les necessitats de la població resident. Segons fons solvents, el preu mitjà de compravenda d’un habitatge a l’arxipèlag és pròxim als quatre-cents mil euros. Per desgràcia, avui és possible argumentar que la construcció es troba quasi exclusivament centrada al servei del comprador foraster de segona o tercera residència, dotat d’una major capacitat adquisitiva.
Per analitzar amb major detall la situació, disposem de l’estadística d’edificació del darrer any 2023 elaborada per l’Observatori del COAIB. Segons les dades corresponents als expedients d’ús residencial visats, on quasi la meitat del còmput correspon a obra de nova planta i la resta a reformes i ampliacions, el visat d’habitatges en edificis plurifamiliars és de 55 unitats el que representa el 34% del total. No es tracta d’una circumstància puntual. El percentatge coincideix amb la mitjana decennal d’expedients enregistrats sota aquesta tipologia arquitectònica. Així, mentre la xifra ens assenyala un volum del tot insuficient en relació amb l’augment poblacional abans descrit, les dades adverteixen que l’oferta de tipologia de vivenda aïllada és de més d’un centenar d’unitats, és a dir, el doble de les plurifamiliars.
Són dades que permeten afirmar que, almenys a Menorca, el món lligat a la construcció és sostingut per la demanda de «xalets», principalment d’alt standing, i promoció privada, sovint destinatària final dels immobles. A major abundància, dita estadística del Col·legi d’Arquitectes afegeix que les úniques construccions d’habitatge social comptabilitzades a Menorca en 2023 han estat a càrrec de l’IBAVI. Les promocions privades en règim de protecció oficial, tan freqüents fa unes dècades, ara han desaparegut del nostre mercat.
Aquesta absència, la dels agents professionals dedicats a la tradicional construcció de blocs de pisos, sigui a preu de mercat o protegit, resulta demolidora per les expectatives de la població, situació que obliga a combinar la reflexió amb l’aportació d’alternatives i possibles solucions.
Una sortida efectiva al greu problema plantejat demana actuar des de molts diversos fronts.
En primer lloc, cal repensar el vell mite de la baixa densitat urbana, d’una dubtosa línia ideològica, com a fórmula ideal per a Menorca. La ciutat dispersa contradiu les directrius establertes per la preservació del medi ambient, al contrari d’una compacitat adequada que evita encarir les obres i el consum excessiu de territori.
Un altre assumpte és el marc normatiu que regeix el sector. Les normatives urbanístiques municipals, insulars i autonòmiques requereixen unes actualitzacions incomprensiblement ajornades sine die des de fa molts anys. Com a exemples citarem l’adequació de les condicions d’habitabilitat en funció de la realitat social dels nostres dies caracteritzada per nous models de convivència, la simplificació de la múltiple, complexa i sovint contradictòria legislació vigent de provinença diversa, o la imperiosa necessitat d’acabar amb l’interminable calvari administratiu que pateix el ciutadà a l’hora de tramitar una llicència d’obra. No hi ha cap justificació possible pel sistemàtic incompliment per part d’uns ajuntaments illencs que es permeten quadruplicar els terminis màxims establerts per l’atorgament d’una autorització.
També convenen reformes dins el sector bancari. Els promotors requereixen la millora de les actuals condicions de finançament d’obres, que qualifiquen de dures en excés. A les càrregues derivades de la compra dels terrenys, els impostos, els honoraris tècnics, la inestabilitat dels preus, l’encariment del tipus d’interès bancari, etc. se suma un finançament que arriba amb retard, just quan la major part de les unitats s’han venut sobre plànols. És necessària, per a tant, una flexibilització de les condicions d’accés al crèdit per estimular aquestes promocions.
Una altra mesura fonamental seria la creació de sòl protegit, d’uns terrenys exonerats de les pressions especulatives pròpies del lliure mercat. Per revertir aquesta carència, es fa necessària la intervenció dels poders públics amb competències en la qualificació, reordenació i adquisició de sòl destinat a habitatge social i acabar amb l’actual paràlisi d’unes administracions, locals i insulars, poc interessades en polítiques d’increment patrimonial.
Però, en el fons de l’assumpte s’amaga el drama de la desproporció entre preus i salaris dins la nostra societat. En el context d’una comunitat en procés d’empobriment, la solució a l’accés de la vivenda no pot passar per la compra i venda d’allotjaments. És el lloguer, la fórmula més emprada arreu dels nostres països veïns, el gran absent en el mercat immobiliari dels nostres dies i el principal culpable d’aquest fracàs institucional. El somni d’aquell ministre franquista en transformar el proletariat fent d’Espanya un país de propietaris ens ha conduït a la desolació. El nostre és un país amb uns índexs d’arrendament d’habitatges absolutament irrisoris. Segons altres fonts, en els darrers trenta anys només s’han construït a les Balears un total de 1.756 pisos protegits destinats al lloguer. És així com, mentre creix la demanda, es redueix l’oferta d’arrendaments per a residència habitual, provocant la pujada dels preus i baixa la qualitat dels habitatges.
Els riscos d’exclusió social que aquest fall del mercat comporta són del tot evidents. Encara que la població de l’illa es trobi a la cua de l’arxipèlag en allò que es refereix a les dures condicions de vida en soterranis, cases d’acollida, okupacions o llars en situació d’amuntegament, el conflicte social latent surt a la llum cada dia, no el podem amagar...
Habitem un territori on la geografia i els recursos naturals són limitats. La resposta a la crisi de l’habitatge ha de passar tant per la via d’una ferma aposta institucional en favor de la construcció d’edificis plurifamiliars protegits, com pels efectes d’una política fiscal que, acompanyada de la seguretat jurídica necessària, esdevinguin els millors incentius per una progressiva recuperació del mercat de lloguer.
I, ja arribats en aquest punt, és quan sonen les alarmes a conseqüència del darrer cens immobiliari de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), recentment publicat. Un estudi que ens recorda la necessitat de potenciar la rehabilitació i retorn al mercat dels quasi nou mil habitatges buits que s’amaguen darrere les façanes dels nostres pobles. Més enllà dels possibles dubtes que pugui provocar la xifra, la recuperació de les condicions d’habitabilitat de tal quantitat de llars abandonades constitueix una responsabilitat social i una urgent operació d’higiene urbana.
Cal connectar dues iniciatives polítiques: l’increment del lloguer i la modernització al servei de la ciutadania del patrimoni arquitectònic comprès dins els centres urbans, avui en procés de terciarització. Una tendència, aquesta, pot-ser causada per l’obsolescència d’unes zones turístiques que dissenyades fa mig segle, són avui dia l’únic refugi possible d’aquells que abandonen els nuclis urbans a la recerca d’una llar més econòmica.
Per finalitzar, des del Col·legi d’Arquitectes no podem per menys que aprofitar l’ocasió del trenta aniversari del reconeixement per la Unesco dels valors insulars, per sol·licitar dels poders públics els acords necessaris per a la posada en marxa d’una veritable política d’habitatge. En cas de ser així, el lustre vinent podríem celebrar que el país es troba en el camí de la superació del drama que avui suposa accedir a una llar digna. La salut física i mental dels ciutadans es troba en emergència. La pau social no és un assumpte banal.
