Les tot sovint exitoses maniobres de reanimació cardiopulmonar, que han tornat a la vida persones clínicamente mortes, també són conegudes per maniobres de ressuscitació.
Quan el cor s’atura i la sang no arriba al cervell, deixa de funcionar l’activitat neuronal i les ones electromagnètiques pròpies d’aquesta activitat no se poden detectar i el seu registre queda pla. En aquest punt se considera que aquest individu està mort. Sense batec cardíac i amb un registre hielectroencefalogràfic pla el diagnòstic és de mort clínica. Però se sap que moltes cèl·lules segueixen vives durant un temps, i les neurones en concret poden sobreviure fins a 5 minuts sense oxigen. És en aquest curt lapse de temps que aquestes maniobres de ressuscitació poden ser efectives. Un massatge del cor propulsa sang de nou fins aquest cervell aturat amb la possibilitat de reiniciar de nou la seva activitat, i el ressuscita tot sovint. Un miracle, ben mirat. Molta gent del passat hauria quedat astorada davant aquesta resurrecció.
Actualment se practiquen aquestes maniobres de reanimació en tots els hospitals del món. I són milers els casos de persones rescatades de la mort. I què manifesten després de la seva experiència mortal? Doncs no totes, se calcula que una tercera part de totes elles, que també són moltes, expliquen aproximadament el mateix relat. Hi ha moltes similituds entre tots aquests relats. La majoria expliquen d’una manera reiterada, doncs sempre expliquen el mateix, i sempre d’una manera consistent, amb la mateixa convicció, que han rememorat escenes de la seva biografia personal, o que han gaudit d’agradables escenes idíl·liques i pràcticament en tots els casos han visualitzat una llum, una aura de lluminositat que els fascina i els atrau. I moltes d’aquestes persones se lamenten que les hagin retornat a la vida; tal era el grau de pau i beatitud que experimentaven que preferien permanèixer en aquesta dimensió més enllà de la vida, preferien seguir gaudint d’aquest estat de consciència plena més enllà de les tensions de la nostra consciència individual.
Aquestes experiències properes a la mort, tal com són conegudes, han portat molts estudiosos a concloure, donades totes aquestes similituds i coincidències, que no són al·lucinacions producte de la falta d’oxigen o vivències oníriques semblants a un somni.
Com saben, els somnis són molt més extravagants i molt més difícils de recordar. Sinó que estaríem d’alguna manera dissenyats per viure aquestes experiències. La pregunta és per quin motiu l’evolució de la vida ens ha proveït o millor dit, ens ha regalat aquesta experiència lluminosa final. Serà possible que realment hi hagi una altra dimensió energètica o de consciència més plena a la què podrem accedir després d’aquesta vida, i que la mort, entesa com el final de tot, seria en realitat un traspàs a aquesta altra dimensió més joiosa?
No seria motiu d’astorament transcendent que aquesta vida ja de per si inaudita i aquest univers meravellós que coneixem, només serien un estadi temporal i transitori cap a una altra dimensió més suprema?
No els hi venen ganes de fer aquest viatge a aquest més enllà més resplendent? (Un somriure irònic final).
