Si bé el meu estat de salut no és l’idoni, voldria reivindicar sa caldera de llagosta, filla d’un poble petit nascut entre les espumes de les oles formades allà dalt el nord d’aquesta Illa enamorada, Menorca.
Tot va ser casual, un jove conegut per Burdó, encarregat d’una petita cova que feia les hores de taverna, tots els dies abocava dinar en es soldats de Sant Felip traslladats en es poblat costaner, a on feien allò que en el temps seria l’actual torre de defensa.
Poques coses podia oferir a aquells treballadors, oliaigos, panaderes, brou de peix, entre d’altres. La cosa va succeir l’any 1850, en què una dona decidida anomenada na Burdona, en honor al seu pare, per manca de peix -la mar no estava en condicions-, va decidir fer un bullit de quatre llagostes que havien fet destrossa a les xarxes de la família Segue, juntament amb fruits de l’hort, ceba, tomàtics de penjar, alls, pebre verd, julivert, un tirurit de sèu de les matanses (encara a penes se xerraba d’oli), tapat d’aigo i un punyat de sal agafada a la vorera de les roques conegudes de la tia Parranxe. Aigo del pou de ca’n Digus, servit damunt uns pans rodons, a manera de plat (aquell dia no se va servir dins el ribell a on tots omplien la cullera).
Així, tal qual va sorgir la caldera, la mateixa que va heretar en Toni Caules Taltavull, del seu conco, iniciador de la primera fonda del seu poblat, coneguda per «casa Fonda Burdó» . Corria l’any 1925 en es pla de s’Algaret.
Podria afegir un grapat de successos, el primer lloc a on se va iniciar la visita de gent noble, altres amb doblers, no en va els primers van ser l’arxiduc, el comte, el duc de Ciutadella amb els senyors que els acompanyaven a caçar en es seus llocs de la ribera, a on el concu Burdó es va iniciar amb el plat que un dia casualment la seva tia na Burdona, tocada per Déu sap quin esperit, va posar en marxa. No m’he d’oblidar de na Nina Caules, esposa i cuinera d’aquell punt.
Se volgui o no, aquesta història és verídica, no està copiada, però sí escoltada tota una vida dels meus avantpassats, que amb tant d’orgull encara al dia d’avui mantenc colque cosa dins la meva sang.
Dedicat a na Niní Caules Caules, filla petita d’aquell matrimoni, en aquets moments camina xano, xano pel carrerany que amb un poc de sort arribarà en es 100 anys. La seva germana gran na Nena fa estona mos va deixar, els seus fills, Pedro Castell i Francisco Viver, i a quants en el dia d’avui, fan feina davant es fogons preparant sa caldera de llagosta que perdura i perdurarà a en aquell poble blanc conegut per Fornells.
