En la seva darrera novel·la («La disputa de Barcelona», Lleida: Pagès editors, 2024), l’escriptor menorquí Josep M. Quintana recupera de l’oblit un episodi succeït en terres catalanes durant la segona meitat del segle XIII: la controvèrsia entre cristians i jueus que se substancià a la ciutat de Barcelona per ordre del rei Jaume el Conqueridor l’estiu del 1263 i els esdeveniments que se’n derivaren —en particular, el desterrament de Nahmànides, el disputant jueu. Es tracta d’una obra literària de ficció, per la qual cosa incorpora nombrosos elements fabulats, com ara la investigació d’uns assassinats a càrrec d’Arnau de Vilanova, si bé l’autor reconeix la seva voluntat de «tenir molt en compte la realitat d’uns fets que es van produir en un determinat moment de la nostra història» (pàg. 228).
En aquest sentit, la perspectiva de la narració és clarament favorable als jueus, que són descrits —just al principi de la novel·la— com «gent sòlida i de paraula» (pàg. 25). Ben al contrari, l’Església és dibuixada com una institució que —en paraules posades en boca del rei Jaume— «pretén dominar ideològicament i políticament els regnes, els grups humans i els individus. Per això aquesta nova actitud dels papes es tradueix en una política sistemàtica de cristianització dels sectors de la vida social que escapen a la seva influència. Vet aquí per què vol fulminar els jueus» (pàg. 53). En la novel·la, el principal representant d’aquesta Església és el prevere català Ramon de Penyafort, membre de l’Orde de Predicadors, el qual actua mogut —segons afirma Salomó ben David— per «una voluntat tan ferma com descarada d’obtenir la primacia de l’orde dominicana al sí d’aquesta Església que vol dominar-ho tot» (pàg. 143). Al respecte, causa sorpresa que no es mencioni ni una sola vegada que Ramon de Penyafort és sant —fou canonitzat el 1601—, mentre se subratlla aquesta mateixa condició d’Albert de Colònia —tot i només aparèixer citat en un parell de passatges (pàg. 97 i 201-202).
DE FET, com Josep M. Quintana exposà fa poques setmanes en aquestes mateixes pàgines («El rerefons de ‘La Disputa de Barcelona’», 10 de març del 2024), l’argument de la seva novel·la es vertebra entorn de la idea que el rei Jaume el Conqueridor decidí convocar aquell debat entre cristians i jueus com a conseqüència del «xantatge espiritual» que sant Ramon de Penyafort exercí damunt seu. En efecte, la primera part de «La disputa de Barcelona» relata amb prou detall com se suposa que aquest frare dominic hauria abusat dels «poders que li permetien incidir clarament sobre la […] consciència [del rei]» (pàg. 30).
La fabulació construïda per Josep M. Quintana sobre aquest «xantatge espiritual» contra el rei Jaume és un recurs tan comprensible com legítim en termes literaris —«La disputa de Barcelona» estaria coixa sense un personatge dolent—, però al mateix temps constitueix una greu injustícia per a sant Ramon de Penyafort.
Com bé es recorda en un moment de la novel·la, aquest insigne membre de l’Orde de Predicadors escriví cap al final de la seva llarga vida «una obra teològica important, com […] la Summa Casum per a una administració genuïna i profitosa del sagrament de la penitència» (pàg. 61). Així, en aquest tractat, sant Ramon de Penyafort recomana que «[el sacerdot] ha d’acompanyar el penitent a la compunció i a la confessió, recordant-li els beneficis que Déu li ha fet, i especialment parlant-li de la Passió. Que li recordi també que [Jesucrist] no va venir per als justos, sinó per als pecadors. Igualment, que els pecadors, si es penedeixen de cor, després són més estimats i exaltats per Déu, com es pot veure en Pere, en Pau, en el lladre i en molts altres. Que li prometi el perdó i que li exposi l’amor immens de Crist […]. A més, que l’exhorti a no avergonyir-se de confessar-se, perquè no es confessa a un home sinó a Déu» (llibre III, títol XXXIV, epígraf 32).
Per altra banda, la Summa Casum no és aliena al moviment repressiu contra el poble jueu que es descriu a La disputa de Barcelona. Sant Ramon de Penyafort disposa, per exemple, que «els cristians […] no han de menjar amb els jueus, ni conviure-hi, ni rebre’ls en els seus convits» (llibre I, títol IV, epígraf 3). Alhora, però, adverteix que els jueus «han de ser cridats a la fe cristiana amb arguments, raons i afalacs, més que no pas amb aspresa, i mai no hi han de ser obligats, perquè els serveis coaccionats no plauen a Déu» (ibídem, epígraf 2).
Al principi de la seva novel·la (pàg. 17), Josep M. Quintana menciona «l’enduriment del poble d’Israel» a què sant Pau de Tars es refereix en aquest passatge de la Carta als Romans: «germans, no vull que ignoreu aquest designi secret de Déu, no fos cas que us tinguéssiu per més savis que els altres: l’enduriment d’una part d’Israel es mantindrà fins que haurà entrat el conjunt dels pobles pagans, i així tot Israel serà salvat» (11,25-26). Aleshores, l’adveniment gloriós de Jesucrist al final dels temps es vincula al Nou Testament amb el reconeixement del Messies per «tot Israel», el qual només podrà produir-se quan el poble elegit hagi estat capaç de superar el seu propi «enduriment». Tal vegada rau aquí, més que en raons de política civil o eclesiàstica, l’origen de la Disputa de Barcelona: la voluntat d’accelerar la vinguda del Fill de Déu mitjançant la conversió dels jueus.
No obstant, com s’adverteix a la Summa Casum, aquesta conversió no s’aconseguirà mai amb «aspreses» ni amb «coaccions», sinó «amb arguments, raons i afalacs». Aquesta enumeració és molt pertinent perquè, tornant a La disputa de Barcelona, «la raó no basta per alterar el que són conviccions íntimes. Aquestes […] no sempre tenen un component racional, ja que és Déu qui les infon en els nostres cors» (pàg. 76). En efecte, convertir-se a Crist Ressuscitat no podrà ésser mai un exercici purament intel·lectual, com el debat mantingut el 1263 entre fra Pau Cristià i Nahmànides, perquè els cristians som aquells que «hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut» (1Jo 4,16). Per tant, el nostre objectiu hauria d’ésser que el poble jueu conegui —en paraules de sant Ramon de Penyafort— «l’amor immens de Crist»; i, així —com fa pocs dies vam resar a la pregària universal de Divendres Sant— «pugui arribar a la plenitud de la redempció».
