Ses tradicions i costums són considerats tresors vius que se practiquen en un territori concret des de fa molt de temps i se transmeten de generació en generació. Són com a fils que teixeixen una rica tela cultural que mos identifica com a individus i uneix com a societat. Representen sa identitat i es sentit de pertinença d’una comunitat. Sa seva pràctica mos permet reforçar i mantenir allò que significa ser-ne part. Conservar-los és de vital importància perquè són una via de transmissió de valors compartits, històries i objectius. Quan fomentam ses tradicions posam de manifest ses nostres creences, sa nostra manera de ser i de veure el món, mos connectam amb ses nostres arrels i descobrim qui som i d’on venim.
EN ES CAS DE MENORCA sa celebració de ses festes tradicionals com ses de Nadal, Tots Sants, Sant Antoni, es Darrers Dies, ses festes de Pasqua, ses festes patronals pròpies de cada poble, es balls folclòrics, sa transmissió oral de ses nostres cançons, es glosat o ses rondalles, són ocasions úniques per preservar es costumari que defineix i configura es nostro caràcter illenc. No podem deixar de banda es paper fonamental que juguen ses actuals polítiques en sa conservació tant de tradicions materials com intangibles, com ara arts escèniques, oficis, rituals, actes festius, sa pràctica de s’artesania tradicional. Paradoxalment, emperò, es paper des governs no va en consonància moltes vegades amb sa preservació des patrimoni des que rallam. Es caràcter en excés proteccionista de ses normes actuals -moltes de ses quals freguen s’absurd- deixa desprotegides i posen en joc sa continuïtat de moltes de ses manifestacions tradicionals. Es canvi de model social actual cap a un suposat món millor i més just, deixa al descobert s’afany per regular, imposar normes i burocratitzar tots i cadaun des camps de sa nostra vida. Sobreviure a s’actual caos normatiu resulta de cada vegada més complicat. Moltes regulacions resulten confuses i, fins i tot, contradictòries quan hi estan implicades més d’una administració. Hi ha regles elementals que colisionen amb sa realitat des fets, altres contravenen s’efecte útil de ses mateixes normes, altres tenen conseqüències que capolen valors inqüestionables i altres se carreguen o posen en perill absurdament costums i celebracions seculars, encara que açò suposi una traïció as costumari d’un territori específic.
A tall d’exemple, es maig de l’any passat va veure sa llum sa directiva europea sobre sa venda i ús de productes pirotècnics. Sa normativa va ser rebuda com una poalada d’aigua freda entre ses innombrables poblacions espanyoles que tenen es foc com a element central i indispensable de sa festa.
Per si encara no n’hi hagués prou, es març del 2021 la UE va aprovar sa directiva que prohibia s’ús d’armes de foc en recreacions històriques i espectacles públics. Fins que va arribar es parèntesi pandèmic, a les 12h des migdia des Diumenge de Pasqua sonaven per tot Ciutadella ses escopetes des caçadors que intentaven pigar foc as bujot. Enguany, han tornat a sonar traques, com a ses Falles de València. Matar es bujot, sa peculiar tradició ciutadellenca ha quedat deslluïda un any més per una altra norma sense sentit, maldament es cartutxos que s’empraven contenien únicament pòlvora. Enguany només cinc bars i entitats -la meitat de fa uns anys- han penjat es bujot davant es seus locals socials per cremar-los en públic, sa qual cosa mos fa témer sa desaparició paulatina d’aquest costum tan nostro.
Aquest també és es cas de ses casetes de vorera, un patrimoni de valor etnològic considerable que s’Estat vol derruir en compliment de sa Llei de Costes i que per altra banda s’executiu autonòmic, en coordinació amb es Consell Insular de Menorca i ajuntaments afectats, intenta protegir per evitar sa desaparició d’aquestes construccions històriques vinculades estretament a sa pesca de s’illa.
D’encians la UE va abordar s’elaboració d’una normativa per protegir ets animals que formaven part de rituals, tradicions i costums espanyols, tothom pensava únicament en es toros i sa seva execució a sa plaça. Però, alerta, aquesta llei abarca tots ets animals i a totes ses festes al llarg des país, incloent es cavalls de ses festes patronals menorquines. D’ençà s’entrada en vigor de sa Llei de Benestar Animal es passat mes de setembre cap animal pot ser emprat en espectacles públics, activitats artístiques o publicitàries, ni pot servir com a premi o recompensa, ni ser sortejat o rifat. Sa norma considera es benestar òptim d’un animal si està sa, còmode, ben alimentat i en seguretat. També si no pateix sensacions desagradables com dolor, por o angoixa. Es primers afectats per sa normativa són ets animals que no es consideren de companyia; rèptils, aranyes, rosegadors, espècies considerades invasores i qualque au, entre d’altres. Sa magnitud de s’ambició reguladora pot posar punt i final a tradicions com sa rifa des porc de Sant Antoni o a sa des Diumenge des Be a Ciutadella, així com també a sa des jaleos d’ases a Ferreries i as Migjorn Gran, al manco com les coneixem fins ara. No obstant açò sembla que de moment no s’acabarà amb ses nostres festes patronals, però sí que posarà límits o premises respecte a s’esforç que suposa per as cavalls sortir a sa plaça a botar. Sa qüestió és determinar si, per exemple, un cavall de Sant Joan passa massa calor o té por quan entra as Born mentre sona sa música des Jaleo. Jo pens que de sa mateixa manera que un caixer s’entrena abans de sa festa, també ho fan es cavalls que són tractats amb sa màxima cura per part des seus responsables. Així idò podríem entendre que es patiment no és tal, encara que no tothom pensi igual. Sigui com sigui sa controvèrsia està servida.
