La democràcia com a forma de vida no es redueix a l’acte formal d’anar a unes eleccions a on els ciutadans expressen les seves preferències partidàries. El poble que es governa a si mateix no és capaç només d’emetre vots, sinó d’establir un àmbit de discussió i deliberació pública dels temes que s’han de sotmetre a l’acció de govern, a fi de prendre les millors decisions possibles en vistes a la defensa -per part del Govern legítim- dels interessos comuns del conjunt de la societat. Aquests processos són lingüístics i es canalitzen a través d’una acció comunicativa el «telos» de la qual, al manco com a ideal, hauria de ser la recerca del consens (al manco en aquells aspectes essencials que regulen la convivència). És normal, i fins i tot saludable, l’existència d’un dissens partidista que s’expressa en termes de raons objectivables -per tant, no fal·lacioses, ni impertinents, ni ja en el cas extrem, purament ad hominem- que hauran de ser sotmeses als processos públics de contrastació argumentativa.
Aquestes discrepàncies dinamitzen la vida pública en el sentit de fer els ciutadans protagonistes de la seva capacitat de formar-se un judici i generar una opinió pública saludable -en aquesta mateixa mesura, no manipulable- en tot allò relatiu a les decisions o iniciatives a adoptar en una determinada matèria que els afecta: la canalització dels dissensos polítics està regulada per la regla de les majories que es visualitza en el Parlament. En tot aquest procediment, essencial per a qualsevol democràcia representativa, no hi ha necessitat de posar en qüestió els consensos sobre la base dels quals es fonamenta la convivència civilitzada, aquells que substitueixen la guerra civil -la raó de la força- per la confrontació dialèctica que apunta a una direcció inversa i productiva: la de l’imperi de la força de la raó.
Entre aquests consensos previs, essencials per a l’exercici dels drets fonamentals i el desenvolupament progressiu de la cultura democràtica, hi ha els de naturalesa purament lingüística: s’ha de poder parlar com a expressió de l’hegemonia del Logos de tot -llibertat d’expressió-, s’ha de parlar argumentant sobre el que és pròpiament la qüestió -de manera no immediatament partidista ni deixant-se emportar per la sola passió, l’hegemonia característica d’aquells amb capacitat de lideratge de l’autocontrol de pathos per a posar-lo al servei de l’interès general-, i s’ha de parlar des del reconeixement de l’altre com a legítim representant de la sobirania popular, més enllà dels eventuals desacords en matèria programàtica o d’acció de govern, proposant en qualsevol cas una alternativa preferible -davant aquelles accions de govern-. La conseqüència d’això seria un enfortiment de la salut democràtica, un aixecament de la confiança dels ciutadans en els seus representants i en les institucions i, en darrer terme, un desenvolupament del propi concepte de societat civil més enllà del tòpic de les «dues espanyes». El perill de la polarització extrema és la prou coneguda dificultat de convivència i la formació de bàndols irreconciliables. Semblava que la «Transició» havia estat una passa decisiva en la direcció de la reconciliació, però arribats a aquestes alçades -i com a mínim des dels atepmtats de l’11 M- hi ha indicis preocupats que aquesta fita no ha estat suficientment assolida i que ens podríem trobar en un camí de regressió. Un dels símptomes és el de la progressiva degradació del llenguatge polític associada al seu caràcter partidista, ofensiu i patològic -el predomini del pathos-. En els debats parlamentaris actuals només en un sentit molt peculiar es parla de política: en el de que es parla dels «polítics» i les seves famílies, però tampoc en uns termes genèrics referits a l’aspecte més noble -de servei públic- de l’activitat representativa, sinó entrant sistemàticament en terreny de la vida privada i un -hipotètic- caràcter malvat i corrupte de les seves intencions més íntimes, deixant sembrada, per aquest sol fet, l’ombra generalitzada de la desqüalificació -fal·làcia ad hominem- i la sospita -que acaba revertint sobre el conjunt de la classe política, danyant la línia de flotació del sistema representatiu-. Si donam per suposat aquí el coneixement de la diferència entre el pathos i el logos en les formes de fer política, així com la distinció entre una ètica de les intencions -intencionalisme més propi d’una moral tradicional- i una altra de les conseqüències -conseqüèncialisme, més propi d’una ètica de la ciutadania- dels actes no exclussivament privats sinó públics, aleshores ens hem de remetre simplement a la necessitat urgent de progressar en cultura democràtica i en el desenvolupament de les formes argumentatives pròpies de la racionalitat humana, aquella que demanda prioritzar el debat relatiu als reptes que preocupen no ja els implicats en els mecanismes de distribució del poder a curt termini, sinó a la vida real dels ciutadans, situació que demanda una capacitat de lideratge no unilateralment esbiaixada i partidista.
