En qüestió de pràctica esportiva, som més de campar a l’ample, no puc estar engabiat o en espais de condensació; però, d’ençà que l’esquena em començà a fustigar, em vaig imposar l’obligació d’assistir diàriament al gimnàs. El meu torn és el de la gent més puntual: la matinera. Tota persona a qui li agradi observar la naturalesa humana i aparegui per una instal·lació d’aquesta mena podrà corroborar, sense massa difcultats, la meva teoria: el poder de convocatòria de tot gimnàs és directament proporcional al nombre de miralls instal·lats més la potència de la Wi-Fi que s’hi pugui arreplegar. Estic treballant en la formulació (irrefutable, ja us ho dic) que acompanyarà l’enunciat.
TANMATEIX, I PER SORT, és inspirador coincidir amb altra gent d’inquietuds menys frívoles; en aquest sentit, el darrer dels casos és el de tres simpàtiques amigues que cada matí d’hivern s’han trobat per exercitar una bona taula de moviments i estiraments al compàs de «Los 40». Passats uns quants dies de donar-nos el bon dia («buenos días», elles) i de bescanviar uns somriures complaents, em vaig interessar per a la seva fe: «Somos camareras de pisos del aparthotel tal. Antes de empezar la temporada, nos ponemos en forma todo cuanto podemos para que el esfuerzo físico nos resulte más llevadero y evitar, además, las bajas que sobrecargarían de faena al resto de compañeras.»
AQUEST COL·LECTIU, curiosament, se’l defineix pel que no fa (servir menjar i beure), quan, si més no, treballa contra rellotge per mantenir netes i en ordre un falcat d’habitacions, canviar la roba dels llits, proveir el material d’higiene, reposar els minibars o comunicar qualsevol desperfecte i, a més, desar les zones comunes.
Quan fa dos anys que la llei turística balear fou reformada per obligar els establiments a instal·lar llits elevables amb força mecànica o elèctrica, alguns empresaris s’hi oposaren; al capdavall, era la seva manera de reclamar la corresponent subvenció per escometre la inversió necessària i aconseguir, de pas, el màxim termini per posar-se al dia. A molts d’ells la subvenció els ha arribat, quina ironia, amb fons Next Generation; els establiments de la classe i categoria de què parlam, el pròxim primer de maig (aquesta és una altra ironia, per ser el Dia Internacional dels Treballadors) hauran de tenir una tercera part dels llits del tipus elevable, el 100% l’han d’haver assolit l’1 de maig de 2028 (sis anys després de la reforma legal!). Qui no veu en l’elenc hoteler un lobby, en el sentit més desembeinat del terme, que s’ho faci mirar i, qui baldament pensa que la lluita obrera és cosa de les novel·les de Dickens, o una elucubració d’un tal Marx, va ben errat.
Acabada d’encetar la temporada, veig medalla assegurada per a les companyes de gimnàs. I totes tres d’or!
