Jo pensava que era una moderna. Sempre he anat de progre, d’avançada, de cosmopolita. Però la vida ens posa a lloc. I hi ha una cosa que no sé si és l’edat, la mallorquinitat o què sé jo, però no puc més: no m’agrada fluir.
Qui flueix pot decidir per sobre de les que no fluïm, que quedam a mercè de les ganes o les prioritats de les persones que flueixen. I aquí és on veig la trampa: el discurs de l’autocura no pot valer d’excusa per menysprear el temps i l’espai de qualsevol altra persona. Per jo, la comunitat i les cures col·lectives passen per valorar el temps i l’espai que ens dona la gent que ens envolta, no per fer discursos buits que intenten omplir les expectatives de l’amistat moderna.
Ah! I com qualcú més em digui que no hem de tenir expectatives de la gent que estimam, fluirà sang.
