El batle des Castell ha posat sobre la taula la inconveniència de concentrar en els quarters del seu poble els ensenyaments de formació professional. Els partits que governaven abans han posat el crit en el cel i qüestionen la posició dels docents, que s’han expressat de forma inequívoca en contra d’aquesta ubicació. Crida l’atenció que els partits d’esquerra donin suport als mestres només quan els interessa. Si protesten contra del tractament que fa la dreta del català expressen un judici tècnic, en canvi quan es tracta de la localització dels estudis de formació professional es guien per interessos gremials...
Des de les grans manifestacions contra el trilingüisme de Bauzà, l’ensenyament s’ha convertit en el cavall de batalla de la política balear, amb capacitat de capgirar l’orientació global de la nostra Comunitat. L’anterior punt no és l’únic envoltat per la polèmica. La Conselleria d’Educació ha reconsiderat la seva postura en relació al Conservatori de Música de Maó, renunciant a traslladar-lo a la Sala Augusta. Pel camí s’ha perdut una dècada i el Conservatori segueix ocupant uns espais notòriament inadequats amb perjudici de l’alumnat. Si s’hagués fet cas dels professors, que reclamaven un edifici de nova planta, ja fa temps que gaudiríem de les instal·lacions que els menorquins ens mereixem i que tenen la resta de les illes.
Fa vint anys vam viure una situació semblant, quan l’Ajuntament va intentar que l’Escola Graduada de Maó allotgés les activitats de l’Escola d’Adults, el que hauria condemnat els alumnes a un munt d’anys de barracons, ja que el nou centre que s’estava a punt de construir era insuficient. Per sort, la pressió de pares i veïns, amb l’ajut d’un canvi polític com el que es va produir l’any passat va aconseguir imposar el seny.
Tots aquests exemples tenen un element en comú: l’obcecació d’alguns polítics en posar per davant dels criteris educatius altres principis, ja siguin urbanístics, de justícia social o d’equilibri territorial. Per aquests partits, la formació dels ciutadans de demà no és una prioritat. No es tracta només d’una fixació dels governants locals. El retrocés educatiu que viu el nostre país, palmari en el rendiment acadèmic dels joves i que es constata en els resultats de l’informe PISA, demostren com l’atenció a altres fins, per més benintencionada que sigui, té efectes perversos respecte a l’aprofitament acadèmic, malgrat que mai s’havien destinat tants recursos a les escoles com ara.
L’educació no és més que una de les qüestions en les quals es manifesta l’heterogeneïtat dels objectius que volen assolir alguns partits. Un cas semblant és el de l’hospital Verge del Toro. La finalitat assistencial que cobrirà l’edifici que s’està rehabilitant s’hauria aconseguit a un cost molt menor i amb major celeritat si no s’haguessin fet prevaler uns dubtosos valors arquitectònics.
Així com les formacions de la dreta clàssica són fàcilment identificables perquè tenen poques metes: baixar els impostos, beneficiar els empresaris i aconseguir el poder, l’esquerra multiplica les causes a les quals dona suport i és capaç d’abraçar qualsevol reivindicació, com la llei d’amnistia dels independentistes catalans. A Menorca, l’anterior equip del Consell insular va tocar moltes tecles, però no va solucionar el pont de la carretera general i aprovà la modificació del PTI quan l’arròs ja estava passat.
Aquesta disparitat no és gratuïta i té el perill de caure en contradiccions i conflictes interns, com el produït en el moviment feminista, fracturat per l’afer de les persones transgènere, una nova bandera que, per fer content als col·lectius LGTBI, ha posat els desitjos d’una minúscula comunitat de persones per davant dels temors d’una gran quantitat de dones. No debades és un axioma de la Política Econòmica que el nombre de mitjans no pot ser superior al d’objectius, perquè llavors el nostre destí és no assolir-ne cap, després d’una llarga agonia.
La postura de l’esquerra no deixa de tenir la seva lògica. El desenvolupament econòmic i social ha fet la nostra societat més diversa; han sorgit nous actors i, un cop resoltes les necessitats bàsiques, noves preocupacions reclamen l’interès dels ciutadans. Des d’un punt de vista pràctic, engreixar l’agenda minimitza el risc de fallar: l’esquerra sempre es podrà apuntar un bon nombre d’èxits en haver promogut qüestions emergents, les quals oculten els fiascos en altres temes, com els educatius que esmentàvem al principi.
L’aspecte crucial és que no focalitzar els esforços en el que importa mena al fracàs. Aquesta és la raó de fons de la desafecció dels ciutadans, que es veuen aclaparats per uns pocs grans reptes als quals els partits tradicionals no s’enfronten amb decisió i que acaben quedant en mans de les formacions populistes i d’extrema dreta, amb els seus idearis simplistes i contraproduents. Així és com un ultraliberal com Milei pot arribar a president de l’Argentina: la manca de resposta dels partits de tota la vida a la inflació i la crisi econòmica ha empès els ciutadans a una (nefasta) solució d’emergència.
Els grans problemes són a la vista de tothom. A Menorca, turisme i territori; al món, el malestar de la globalització, l’habitatge, la immigració, els serveis públics i la desigualtat. Les protestes que van esclatant aquí i allà ho posen ben a les clares. Mentrestant, els polítics de dreta no troben eines en la seva ideologia liberal i conservadora, els d’esquerra es perden en foteses i tots es barallen com a galls. El resultat no és més que el descrèdit del sistema i la frustració de la gent.
Desatendre les preocupacions fonamentals de les persones és una opció de risc. Les formacions d’esquerra que aixequen una cortina de fum amb les seves polítiques de la diversitat obren la porta a l’arribada dels partits de dreta i, tal com veiem amb els triomfs de Trump, Bolsonaro, Orban i Milei, la crispació i la paràlisi dels dos bàndols és l’antesala dels governs d’ultradreta.
