Sé d’un viatger de llargs recorreguts que té per costum acudir als cementiris dels pobles i ciutats que visita; en indrets de latituds i cultures diferents, li agrada veure com han estat organitzats els espais on romanen els difunts i sempre malda per descobrir quins ritus d’homenatge i de sentiment hi destaquen.
El respecte pels morts és un dels principis fonamentals de l’ésser humà; sense aquesta consideració espiritual, segurament que se’ns faria molt feixuc el mateix fet de viure i desemparat el nostre pas per l’existència. Ni les necròpolis ni els mausoleus, però, són del meu grat. Aquests llocs de repòs i somnis eterns estan sotmesos a un ordre granític i el silenci dominant és anònim, cendrós i de llanguiment. M’inspira, tot plegat, un remolí de records fossilitzats sargits de melancolia; indiscutiblement, em costaria trobar amb rapidesa on descansen exactament els meus avantpassats al petit fossar migjorner.
Anem a un altre solc. Contemplar la naturalesa, com a símbol de força i frescor, és, diríem avui, una pràctica sostenible, com també una activitat balsàmica; en aquest sentit, transitar els paisatges que gent propera s’ha emportat en el seu record és molt reconfortant, perquè la terra humida és vida i un sentiment de germanor sempre emana dels entorns rurals. Per açò, un matí de boira espessa, al dellà del Camí d’en Kane, em vaig passejar per unes tanques de Santa Maria de Calòritx; uns dies abans havia assistit al funeral d’en Siscu de Calòritx, cosí de la meva mare que, a més d’haver nascut allà, n’havia estat el pagès un punyat d’anys. A casa, i també a les de les meves ties, sempre he escoltat remembrances, nítides i agradables, de la gent de la terra de Calòritx.
