Que la convivència humana és conflictiva es pot donar per suposat, així com que l’arrel d’aquesta conflictivitat radica en el «cor» de l’home. Erich Fromm publicà un llibre amb aquest mateix títol - «El cor de l’home» - en el qual analitzava les modalitats de patologies contemporànies -arran de les experiències viscudes al segle XX- que es troben a l’interior de la ment humana, entre les quals en destacava quatre: les personalitats compulsivament agressives, les associades a filies morboses, les narcissistes autocontemplatives i les enyoradisses de la unió simbiòtica amb la «mare» (segons allò que s’ha anomenat el «complex d’Edip»).
És força suggerent el lligam que s’estableix entre salut mental i convivència social, de manera que es posa en context ampli -gens simplista- la qüestió de la resolució pacífica dels conflictes, tant en les seves implicacions individuals com polítiques.
La sociabilitat com a estratègia adaptativa pressuposa ja un repte de convivència, sols que portat a una escala que podria conduir a perdre de vista la qüestió de la responsabilitat personal.
La política és una extensió de l’ètica, però l’ètica no ho és de la política, de manera que la comprensió de la causa dels conflictes socials ha de ser plantejada en termes de configuració de les personalitats dels agents i la concurrència d’aquests en determinats entorns socials que les condicionen i en possibiliten una comprensió.
S’ha defensat recentment que un dels reptes més urgents per a la nostra espècie és el d’encarar el canvi climàtic, amb els riscos que suposaria una incapacitat per a transformar els hàbits de vida i de consum associats a un model de desenvolupament insostenible. Però un simple exercici de reflexió bastarà per entendre que de res servirà preservar l’ecosistema natural si és l’ésser humà qui representa una amenaça per a l’ésser humà, pels camins que ja portaren durant el segle passat a les dues guerres mundials i podríen arrossegar, en el segle XXI, a una tercera, amb la salvedat que en aquest darrer cas -donat el terrible poder destructiu de les armes nuclears- ningú en sobreviuria.
En el moment que prenim consciència que el destí de l’home depèn de la sociabilitat i capacitat de cooperació en tant que espècie, ens adonem del llarg camí que ens resta per recórrer: el d’entendre que personatges com Putin, Trump, o Kim Jong-un, o el mateix Netanyahu, són avui possibles gràcies al recolzament dels seus pobles, i que la lògica que els orienta -així com també a la revifada dels populismes al si de la Unió Europea, o al retorn dels enyoradissos de les ideologies i formes de vida heterònomes i monistes a l’Estat espanyol- no és la de la reconciliació -experiència viscuda a l’època de la Transició- sinó la de la confrontació visceral i excloient -els insults personals i les dequalificacions «ad hominem» reiterades fins al fàstic-, i que, posats a la seva disposició tots els mitjans disponibles, són capaços de provocar tant la polarització social i el conseqüent clima de degradació de la vida pública, en el cas espanyol, com la confrontació i l’odi destructiu entre les diferents potències hegemòniques en el nou context de la multipolaritat global en la qual ens hem acostumat a viure, amb el conseqüent recurs a l’amenaça de l’ús de la força militar no en termes defensius -la qual cosa faria més improbable la guerra-, sinó d’iniciativa beligerant i agressiva tal com ja va passar el segle passat quan Hitler envaí Polònia.
En el context actual cap amenaça és comparable en els seus efectes devastadors amb la d’una tercera gran guerra, o amb la coexistència de diverses guerres regionals cronificades.
Quines serien algunes de les mesures preventives? Cal entendre que la clau de l’èxit d’aquesta mena de líders histriònics radica en la capacitat de connectar amb les pors i les temences primàries de l’ésser humà, lligar-les al sentiment de pertinença al grup-ètnia-nació i, per fi, emotivitzar el discurs polític fins a portar-lo al terreny de la intervenció de les figures redemptores -líders carismàtics- en vistes a la consecució d’una salvació dels «propis» en detriment del reconeixement -i la mateixa existència- dels aliens: aquells que s’acaben qualificant de salvatges, migrants, paneroles...
Si l’ésser humà entra en aquesta dinàmica, no ja de recerca de la gestió política i discursiva de la discrepància -sempre des del previ reconeixement recíproc- sinó de desfermament de la bel·ligerància física envers aquells respecte dels quals ens consideram com a incompatibles, no caldrà esperar gaire per a abocar-nos -no malgrat la tecnologia sinó gràcies a ella- vers el pitjor dels escenaris, i tot això esdevenir-se d’una manera «mig còmica mig patètica»: com a conseqüència d’un error, un malentès, un acte involuntari...
El resultat seria que l’autodenominat «homo sapiens» ha fracassat per un únic motiu: la incapacitat per a conviure de manera civilitzada sense instrumentalitzar-se, deshumanitzar-se i, a la fi, sense el vell recurs a la violència i la guerra.
