El passat 12 d’abril, pocs dies després de rebre el nomenament per part del president del Consell Insular del càrrec de president del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis que, com sap el lector, és una institució pública que té com a missió la d’aglutinar, fomentar i generar nou coneixement científic i cultural des de Menorca i per a Menorca, tot impulsant la investigació, la formació, l’intercanvi i el debat científic i cultural, vaig poder llegir a «La Vanguardia» un article francament preocupant en relació al moment pel qual està passant la cultura.
Val la pena detenir-nos-hi perquè, si observam el que està succeint als països del nostre entorn, veurem que el panorama que se’ns presenta no és certament optimista, tot i que som conscient que, al continent europeu, la cultura ha estat —i pens que ho segueix essent— un factor essencial de la seva identitat i, alhora, de la seva diversitat i desenvolupament. Europa, en efecte, ha estat bressol d'una rica varietat de tradicions, llengües, patrimonis artístics, filosofies i formes de govern que han exercit una profunda influència en la resta del món al llarg dels segles. Sens dubte, des de l'antiguitat clàssica de Grècia i Roma, passant pel Renaixement, la Il·lustració i fins a l'era moderna, Europa ha estat l'escenari d'importants avenços científics, literaris i artístics, com també ha estat el bressol de les ideologies que han guiat el món.
Hem de convenir, doncs, que, encara que, al llarg dels segles, i fins fa relativament poc, Europa també ha viscut en una permanent guerra civil, això no ha impedit que el que podríem definir com a «cultura europea» ha facilitat un diàleg entre els diferents pobles i nacions, ha promogut la pau, la comprensió mútua i també la col·laboració internacional. A més, ha contribuït significativament a l'economia del continent a través de la indústria creativa i l'educació.
Això no obstant, i si ens atenem a les dades actuals, no hi ha dubte que la cultura europea viu un moment de profunda incertesa en haver-se d’enfrontar a una cruïlla econòmica que impacta profundament en el seu teixit cultural. I això ho podem observar en els retalls pressupostaris que, com expliquen molt bé els diferents corresponsals de «La Vanguardia», han arribat a les institucions culturals de França, el Regne Unit, Itàlia i Alemanya, amb una intensitat que ha sorprès els actors culturals i els ciutadans per igual.
Al Regne Unit, l'escena cultural s’enfronta a una crisi sense precedents. Amb retalls de més del 25%, grans teatres londinencs i l'English National Opera han hagut de reubicar-se o tancar les seves portes, deixant un llegat fosc després de catorze anys de mandat conservador que ha provocat un canvi dràstic en el paisatge cultural britànic, marcat per l'austeritat, que revela una tendència preocupant a la desvalorització de la cultura en temps de crisi econòmica.
Però no és només el Regne Unit que s’enfronta a la crisi, perquè la França de Macron, ha sacrificat 204,3 milions d'euros en subvencions culturals per equilibrar els seus llibres comptables. París, que com Madrid a Espanya, estava acostumada a la generositat estatal, ara veu com les seves icòniques institucions pateixen retalls significatius. I com a botó de mostra d’aquestes retallades, podem observar la indignació de la ministra de cultura, Rachida Dati, que Macron havia pescat de les antigues files conservadores de Sarkozy, en veure’s obligada a retallar aquesta enorme xifra. I no hi ha dubte que aquest malestar a causa del retall reflecteix una tensió entre la necessitat d'austeritat i el reconeixement de la cultura com una faceta intrínseca de la identitat francesa.
Si passam a Itàlia, veiem que aquest país del sud també s'enfronta a la seva pròpia paradoxa cultural, ja que és un dels estats europeus que menys inverteix en aquest sector. En un intent de recentralitzar la cultura (perill que tenim a Espanya si l’avenç conservador es consolidés), Giorgia Meloni i el seu ministre de Cultura, el periodista Gennaro Sangiuliano, han plantejat dràstics retalls en el cinema i estan adoptant una estratègia política que cerca reformar la percepció cultural, sovint en detriment de la producció artística local.
El cas d’Alemanya que, com els països nòrdics, sent més proper l’alè de la guerra d’Ucraïna i veu, potser amb més preocupació que d’altres estats, els moviments que està duent a terme la Rússia de Putin, no és fàcil d’analitzar perquè, amb la seva estructura federal, presenta un panorama complex on cada land té la llibertat d'administrar el seu pressupost cultural. Tot i així, presenta com a realitat indiscutible un gran retall en la inversió cultural, ja que els pressupostos aprovats per aquest any inclouen un ajustament de la despesa en totes les partides tret de la dedicada a la defensa, que augmenta considerablement (no oblidem que els alemanys fins i tot s’estan plantejant el servei militar obligatori). Els retalls, doncs, en cultura, són també evidents, a pesar que el país intenta mantenir un delicat equilibri entre l'austeritat i el suport a la cultura, simbolitzat en la reducció del KulturPass, una quantitat individual de 200 euros que el Govern va donar als que feien 18 anys el 2023 per gastar en llibres, mitjans audiovisuals i entrades de cinema, concerts i teatre.
Val a dir, però, que l'actual crisi cultural d'Europa no només posa de manifest la disminució de la despesa pública en art i patrimoni, sinó que també —i això és el més preocupant— fa créixer la tensió entre el valor intrínsec de la cultura i la dura realitat de la gestió fiscal en temps d'incertesa econòmica global. I el contrast és especialment marcat quan comparam aquestes retallades amb la inversió en defensa, que, a gairebé tots els països, roman intacta o fins i tot s’incrementa —aquest és el cas de França on Macron, davant el teló de fons de la guerra a Ucraïna i les amenaces de seguretat, no para de repetir que el país s’ha d’encaminar vers una «economia de guerra» que es tradueix en fets com la colossal inversió en el nou portaavions nuclear que succeirà l'actual «Charles de Gaulle» el 2038, valorat en 10.000 milions d’euros.
Els canvis en el finançament cultural són, per tant, alguna cosa més que simples ajustos pressupostaris; són el reflex d'una política cultural que està redefinint el futur del sector. El desafiament, per tant, que té Europa és de trobar un equilibri entre la necessitat d'austeritat fiscal i el reconeixement de la cultura com un pilar essencial per a la societat. I en aquest reconeixement, els països haurien de considerar el valor a llarg termini de la cultura, que no només enriqueix la vida dels ciutadans sinó que és també un motor econòmic i un element clau en la diplomàcia i la suavitat del poder nacional.
La pregunta, doncs, que ens hauríem de fer és com Europa pot mantenir la seva herència cultural vibrant i dinàmica mentre navega per les aigües tumultuoses de la política fiscal en una era post-pandèmia. ¿És possible una «economia de guerra» que no sacrifiqui l’art i la cultura? I no hi ha dubte que la resposta a aquesta pregunta determinarà el llegat cultural d'una generació i la identitat europea en les dècades vinents.
L'escenari actual ens dona, per tant, una oportunitat per a la reflexió i per a l'acció. I aquesta acció exigeix un enfocament col·laborador que involucri governs, institucions culturals i la societat civil per idear estratègies sostenibles que protegeixin i promoguin la cultura. I no hem d’oblidar que la creativitat ha estat sempre una força resilient al llarg de la història europea, capaç de florir fins i tot en els moments més foscos.
No hauríem, per tant, d’oblidar que vivim un moment fonamental per a Europa, que ha de tenir posat un ull en el present i un altre en l'herència del passat, per ser capaç de traçar un camí cap a un futur on la cultura continuï sent una columna vertebral de la seva identitat i un regal per al món. I és amb aquest objectiu que, al meu entendre, s’ha de moure l’Institut Menorquí d’Estudis en el moment que ens toca viure.
