Fa deu anys que va néixer Podem i va irrompre amb gran força al panorama polític. Despertava il·lusió a molta gent i va desbaratar el taulell polític. Va créixer molt de pressa i a la mateixa velocitat ha caigut. Una dècada després Podem s’ha precipitat a la irrellevància. La darrera mostra ha estat a Euskadi, on ha perdut els sis diputats que tenia. Abans ja havia passat a ser extraparlamentari a Galícia, a l’Assemblea de Madrid i altres parlaments autonòmics. A Menorca també és ja el no-res. Està fora del Consell i l’únic que li queda és una diputada al Parlament balear, que en un any cedirà l’acta a Esquerra Unida. I ara venen les eleccions catalanes, on després de rompre amb Els Comuns ni es presenta.
Per salvar els mobles, tot aquest espai polític a l’esquerra del PSOE s’ha intentat redefinir baix la marca Sumar, que malgrat mantenir alguna representació (com la que ha aconseguit ara Euskadi), no ha aturat la caiguda al precipici, per una guerra total entre les diferents faccions que formen aquest conglomerat, i sobretot en una batalla sense quarter entre l’entorn de Yolanda Díaz i el de Pablo Iglesias.
Una divisió que passa factura a tot aquest espai polític. No només perquè si haguessin anat junts, per exemple, a les eleccions gallegues i basques haurien estat molt més presents als respectius parlaments, sinó perquè les picabaralles desmobilitzen. I sense aquella il·lusió de fa 10 anys molts dels seus votants o han tornat a l’abstenció o s’han passat a altres partits. S’ha vist a Galícia i al País Basc, on els que fins ara havien estat els seus votants han marxat al BNG o Bildu.
En poques setmanes hi ha eleccions catalanes i europees. La divisió, evidentment, continuarà present i mentre seguirà l’hemorràgia en tot aquest espai polític. Després entrarem en un desert electoral, que pot durar tres anys, fins al 2027. I en aquest temps, sense grans eleccions a la vista és quan s’haurà de fer la reflexió. Tres camins s’albiren. O la guerra acaba només amb un supervivent. O es moren els dos. O es posa pau i van plegats. I no sé per què tenc la sensació que aquesta darrera opció és la més improbable
