De la mateixa manera que no es pot fer una llei agrària sense tenir en compte els pagesos, no té sentit haver fet una llei d’habitatge en contra dels propietaris de cases. La criminalització constant de qui té el capital per invertir en un immoble, crear una empresa o contractar un treballador ha estat un dels llegats més tòxics que ens ha deixat el govern de Pedro Sánchez amb els seus socis.
Com era d’esperar, la norma que havia de garantir el dret a l’habitatge ha provocat una nova reducció dels pisos disponibles. Baixa l’oferta i apugen els preus. Per tal de fugir de les noves restriccions, aquests dies hem sabut que moltes cases que abans es llogaven per tot l’any ara només accepten lloguers de temporada o per habitacions, dues modalitats que deixen el llogater en una situació encara més precària, i d’on pot ser expulsat en qualsevol moment.
La reacció del govern central ha estat anunciar més controls per evitar que els propietaris emprin aquest tipus de lloguer com a subterfugi per esquivar els controls i una hipotètica limitació de preus en el futur. I mentre l’administració intenta tapar els forats de la seva pròpia llei, la crisi habitacional augmenta.
Un estudi del Banc d’Espanya calcula que a les Illes Balears es necessiten 15.740 cases per donar resposta a la demanda dels residents d’aquí a l’any qui ve. Si hem d’esperar als habitatges que va prometre el president en la darrera campanya electoral, anam aviats.
Qui té una casa buida o els doblers per construir-la és l’aliat necessari per desembussar un problema sense solució a curt termini. Per què no es pot ajudar els petits propietaris a finançar la reforma d’un habitatge tancat a canvi de llogar-lo a preu taxat, amb la garantia de poder cobrar cada mes i una assegurança per desperfectes? I per què no incentivar la compra entre els joves que s’ho poden permetre -amb avals o rebaixes fiscals- per rebaixar la pressió sobre el mercat de lloguer?
