Pedro Sánchez ens ha fet creure a quasi tots que dimitiria. I a mesura que passen les hores queda més clar que en cap moment d’aquests cinc dies de reflexió s’ho va arribar a plantejar seriosament. Motius personals n’hi havia, després del setge de la màquina del fang que ha patit durant els darrers anys per aire, mar i terra. Igual que el van patir anteriorment altres dirigents polítics, en especial els de Podem, els independentistes o els emblemàtics casos dels, aquests sí, dimitits Mónica Oltra i el primer ministre portuguès Antonio Costa.
Ha decidit resistir, diu, i promet lluitar contra la trituradora conservadora que vol acabar amb els seus contrincants polítics. No sé què farà Sánchez ni si realment pot fer res. El que està clar és que la seva decisió ha estat un altre cop d’efecte dels que ja ens té acostumats el president per intentar soflamar els ànims a un PSOE que fa uns anys s’aguantava amb respiració assistida.
I ho ha aconseguit. El partit i la seva militància ha revifat. Fins i tot li pot servir per augmentar la seva base electoral. La qüestionada enquesta del CIS ja apunta en aquesta direcció. Açò ja ho veurem en les eleccions catalanes de la setmana que ve i a les europees del juny. I qui sap (com apunten alguns analistes) si el que prepara Sánchez és ja un avanç electoral a curt termini, un cop no pugui aprovar a la tardor els pressuposts.
La pregunta que un es fa, és quin panorama s’espera a partir d’ara. De moment, el que està clar és que la decisió de Sánchez ha polaritzat més la política del que ja ho estava, el que fa presagiar que seguirà més enfangada que mai i que serà difícil sortir-se’n d’aquest fanguer. La dreta continuarà apuntant al president, mentre que el PSOE ho segueix fiant tot a Pedro Sánchez, fins al punt que ell tot sol, sense cap assessorament decideix el futur del país. Els socialistes igual haurien d’anar alerta amb aquesta conversió cap a un partit extremadament presidencialista I personalista, ja que quan aquests lideratges messiànics s’acaben, és mal de fer retrobar el camí. I si no que mirin què li ha passat al Podem de Pablo Iglesias o al Ciutadans d’Albert Rivera.
