Quan Putin va ordenar a l’exèrcit rus envair Ucraïna va parlar d’una «operació militar especial», pensant probablement que duraria pocs dies. Transcorreguts més de dos anys ens trobem davant una guerra al llindar mateix d’Europa que ha provocat devastació -a més d’un altíssim preu en vides humanes- i no mostra indicis d’inclinar-se a favor de cap dels dos bàndols, almanco d’una manera determinant i ràpida. La Història s’encarregarà d’emetre judicis que ara corren el risc de mostrar-se prematurs, esbiaixats per les passions i les urgències del moment.
Crida l’atenció, en qualsevol cas, la recurrència amb què Putin empra en el seu discurs -dirigit a una població embriagada d’exaltació nacionalista- el concepte de «Països occidentals», en uns termes que semblen irreconciliables amb els interessos del poble rus -fonamentalment amb la idea de la seva «seguretat»-. Apareix també la referència -de forta càrrega emotiva- a les autoritats ucraïneses comparant-les amb el règim «nazi» i el seu projecte d’extermini fred i sistemàtic de la comunitat jueva -el conegut com a «holocaust»-, així com a la intervenció de l’antiga URSS evitant l’expansió de l’esmentat règim ofuscat i totalitari en direcció a l’est.
Semblava que l’època de la «Guerra Freda» havia portat al límit -rebaixat amb la caiguda del Mur de Berlín- el risc de confrontació nuclear entre el bloc liberal-occidental i el bloc estatalista-rus, amb les seves respectives concepcions culturals, polítiques, i relatives al món de la vida. Però la realitat és que el paradigma de la civilització -o cultura- occidental és avui posat més en qüestió que mai, tant en una direcció interna com externa. Externament, els «adversaris» s’han diversificat en múltiples direccions: no sols l’antiga URSS, sinó l’actual Xina -igualment estatalista i nacionalista-, els règims cubà o nord-coreà, i el moviment del fonamentalisme islamista -com ara els grups partidaris de la Yihad vinculats a l’Iran-, tot i la seva enorme diversitat respectiva, mostren en comú aquesta animadversió vers occident, centrada de manera molt particular en els EEUU -en raó de la seva fortalesa militar i la seva inclinació intervencionista en els afers internacionals- més que no pas en la vella -en tots els sentits- Europa.
Per altra banda, el «món occidental» no apareix com un bloc unitari ni tampoc dotat d’una identitat homogènia i consolidada. Les tensions es troben fortament agreujades no només entre potències hipotèticament aliades sinó internament a cadascuna d’elles -vegi’s la dificultat per a assolir consensos respecte a polítiques d’Estat als propis EEUU i la tendència a desentendre’s dels compromisos multilaterals-. A això cal afegir l’emergència, sota la retòrica «antisistema» -en realitat, un luxe impensable en el context dels règims autocràtics-, d’una ideologia tendent a qualificar de globalment corruptes tant a les elits econòmiques governants com a la concepció global de la vida occidental, representades en termes totalment mancats d’escrúpols i valors morals.
Aquestes ideologies -fortament emotivitzades- vindrien a defensar una praxi política del «quant pitjor millor», acompanyada de tons redemptoristes posats a la disposició última de líders carismàtics capaços de conferir un sentit salvífic a la idea de «poble oprimit» no tan allunyats de les antigues concepcions moralistes -integristes- d’un passat vers el qual no podem -ni volem- retornar. És tot el contrari de la concepció secularitzada i autònoma de la política que ha estat encertadament reivindicada per l’anomenada «postmodernitat» amb l’anunci del final dels metarelats. Fins i tot des de la perspectiva de la sola estètica no és el mateix Ursula Von der Leyen, o el mateix Biden, que la figura d’un Ebrahim Raisi o un Kim Jong-un, dos dels principals instigadors de l’odi de les masses populars dels seus països contra occident: és clara l’habilitat de Vladimir Putin per a servir-se de la presència d’aquesta mena de personatges per als propis fins de suposada defensa dels interessos de la nació russa, sota la retòrica dels quals s’embarcà a l’anomenada «operació militar especial» a la veïna Ucraïna violentant tots els principis de respecte de les fronteres territorials reconegudes per la legalitat internacional -com ja havia fet, premonitòriament, amb l’annexió de Crimea-.
Ha avaluat correctament la situació actual Putin en emprendre aquesta arriscada decisió que podria conduir en poc temps a una escalada internacional del conflicte de conseqüències catastròfiques irreversibles?
El temps donarà i traurà la raó a uns i altres, però la realitat -i no pas l’aparença- de les coses acaba tenint un pes determinant per al futur d’aquesta mena de líders. De moment, hi ha alguns indicis a disposició de l’observador crític que poden indicar una tendència.
Xina juga a «nedar i guardar la roba», EEUU manté la seva hegemonia tecnològica-militar, i la Unió Europea prioritza els consensos -fet força inhabitual- posant en sintonia els primers ministres d’Alemanya, França i el Regne Unit...
