«D’un urbanisme lúcid, democràtic i honestament gestionat també depèn la prosperitat del futur dels nostres pobles i ciutats». Juli Esteban Noguera: «Urbanisme. Una inmersió ràpida». Tibidabo Edicions. 2024.
El «zonning» és un instrument de la planificació urbanística moderna aplicat per primer cop a inicis del segle XX en el desenvolupament de Nova York. Calia donar respostes des de l’urbanisme a l’intens creixement de la població provocat per la indústria. Sota una nova concepció de la ciutat, ara entesa com un sumatori de barris, el «zonning» proposava l’ordenament del sòl segons criteris d’usos, alçades i tipologies arquitectòniques d’estricte homogeneïtat. En resum, es tractava d’evitar els conflictes urbans ocasionats per la multiplicitat d’usos en un mateix territori per la via d’un ordre formal i social basat en una segregació funcional per zones. Els polígons residencials o ciutats-satèl·lit, anomenades new-towns, per l’allotjament de les onades migratòries, els grans centres de serveis, les superfícies comercials o malls, les urbanitzacions extensives o ciutats-jardí, les anomenades ciutats sanitàries, universitàries, judicials, etc., totes elles aixecades lluny dels centres urbans, són conseqüència d’aquella pràctica urbanística desenvolupada per la cultura occidental al llarg del segle XX i que encara avui veiem aparèixer sobre el territori.
En acabar la segona gran guerra es van sentir les primeres veus crítiques, com la de l’escriptora i activista Jane Jacobs en els primers seixanta. El «zonning» fou denunciat per ser un model de creixement mono-funcional generador d’espais escassament dinàmics, potenciador d’unes formes de vida que reclamaven l’execució de costoses infraestructures i desplaçaments, afavoridor d’uns barris sense vida més enllà dels horaris laborals i creador d’uns suburbis residencials convertits en simples dormitoris per l’absència d’activitats productives. En definitiva, per tractar-se d’una política destructora de comunitats atès que la barreja d’usos representa, no obstant, l’essència del fet urbà.
Plànol des Castell
Centrats en el món de l’ensenyament, citarem exemples pròxims d’aquestes noves geografies autistes, deslligades de la vida ciutadana. Ara ens referirem a Barcelona, Palma de Mallorca i Maó. A la capital catalana, la zona universitària de Pedralbes primer i el campus de Bellaterra després, s’emplaçaren allunyats del centre urbà. La formació acadèmica de nivell superior, tan lligada a les protestes estudiantils al llarg del tardo-franquisme, restà marginada, aliena a la centralitat. Més recentment, ja en democràcia i dins un ampli procés invers, algunes facultats foren fins i tot demolides i retornades al bell mig de la ciutat vella, juntament amb altres campus de nova creació com els de la ‘Ramon Llull’ o la ‘Pompeu Fabra’. El concurs dels estudiants ha estat una eina fonamental emprada dins la estratègia de la política catalana de reconstrucció de barris degradats.
Ja a inicis dels anys noranta, la centenària Universitat de les Illes Balears obria llur oferta educativa en un complex universitari de nova planta aixecat a vuit quilòmetres de Palma de Mallorca, en un episodi més d’urbanització de sòl rústic à càrrec de les pròpies administracions. Una iniciativa polèmica en aquells anys que, sota el clàssic pretext d’obtenir un sòl més econòmic, rebutjà les possibilitats ofertes per la reutilització dels magnífics palaus palmesans de Ciutat, avui ja transformats a mans d’hotelers i grups immobiliaris adreçats a una oferta de luxe.
Altra qüestió és la zona d’ensenyament i esportiva de Bintaufa, en el perímetre del terme municipal de Maó. Veiem aquí, amb les degudes diferències de context, com la manca de planificació ha derivat vers aquests sòls públics les urgències més recents. La necessitat de bastir a corre-cuita nous centres d’ensenyament, un pavelló esportiu, una presó o altres dotacions assistencials pertany a una política erràtica i generadora de greus desequilibris territorials. L’èxode d’equipaments vers la perifèria ha buidat el centre urbà com a lloc de residència. Recorden la polèmica ciutadana creada per la fracassada proposta de foragitar l’escola infantil i primària de sa Graduada?
És per això que, des del punt de vista urbanístic i social, no sembla convenient aprofundir en la intenció d’aixecar a Bintaufa el nou centre de formació professional inicialment previst as Castell. Al contrari, la dotació representa una oportunitat única per avançar en la recuperació del dinamisme social i comercial d’aquesta població de més de set mil ànimes, avui esdevinguda un suburbi de Maó. La iniciativa d’acabar amb tres dècades d’abandonament de les antigues instal·lacions militars i la esclerosi comercial i de serveis que des de llavors pateix la vila demana a crits, des de fa molts anys, la intervenció dels poders públics. Es Castell requereix d’un equipament de nivell insular que suposarà introduir un punt d’activitat capaç d’irradiar, per contagi, altres processos de renovació en el mateix teixit urbà. Una operació similar, en definitiva, a la transformació operada amb l’emplaçament de la seu de l’extensió universitària de la UIB dins el casc històric d’Alaior.
Certament, i amb independència de la llarga i pacient història de la lluita social pel retorn a la titularitat pública de les casernes de l’antiga Georgetown, és clar que ni la centralització a Bintaufa que demana una part del professorat amb arguments que semblen ignorar la greu situació apuntada, ni l’ocurrència de segregar part dels terrenys annexos al quarter per la construcció d’allotjaments socials poden ser considerades opcions raonables. A ulls de l’urbanisme sostenible que demanen els temps presents, es Castell, un poble que no pateix la tensió per manca d’habitatges que afecta altres indrets de l’illa, necessita aquesta mitja hectàrea central per construir el centre docent amb el que encarar el seu futur. Som davant una oportunitat històrica que seria molt greu malmetre.
És clar, tot s’ha de dir, que hi ha més d’un motiu per dubtar de l’encert de l’anterior govern municipal en haver destinat l’altra caserna, la del Duc de Crillon, a establir un centre geriàtric, tot contravenint la iniciativa d’altres governants. Però això, que ja no té remei, sembla ser una tradició a la qual caldria posar punt final. Sovint, la política del país recorda amb contumàcia la recent reflexió de l’escriptor Antonio Muñoz Molina: «Nuestro peor obstáculo no es nuestra pobreza, sino el encono por derruir lo que pese a ella se ha levantado».
