Quan la llengua deixa de ser una eina de convit i es transforma en una arma de combat, llavors perd el sentit de la seva funció, que és la comunicació, la construcció del pensament, el coneixement de la realitat, l’edificació d’una manera de ser al món i de representar-lo. Cada llengua és per als seus parlants tot això i més; és la seva història comuna, la seva idiosincràsia, el que crea comunitat i sentit de pertinença. Si denostem la llengua d’una comunitat el mal li fem a la pròpia comunitat.
Per desgràcia, i és així des que tinc consciència sociolingüística, la nostra preciosa llengua materna s’ha emprat com a arma de combat, amb el propòsit clar de dividir-la i d’arraconar-la social i culturalment. Ho disfressen de reivindicació dialecto-territorial, de refundació gramatical, de «llibertat d’elecció», però ho fan des del més pur despotisme il·lustrat: «tot per a la llengua però sense la llengua». No l’empren, no l’estimen, no l’escriuen, no la cuiden, no la respecten. I de passada converteixen en llengua «opressora» (sense que aquesta hagi cercat aquest paper) la castellana, preciosa llengua que acull en el seu si tants parlars com llocs del món l’empren, sense que això hagi representat mai la seva divisió, ans al contrari!
I aquí seguim, amb postures acientífiques, contràries al saber filològic, tot convertint el nostre estimat idioma en un camp de batalla polític. No ens mereixem això, la nostra llengua, ni cap altra al món, no s’ho mereix!
