L’endemà, aquell home granat, complia els vuitanta. Havent perdut el fill, així parlà a les seves dues nétes: advertiu-me sempre que vulgueu, però sobre tot advertiu-me en deu ocasions que, segur, em sobrevindran.
El padrí les volgué enumerar, i suplicà que l’advertissin seriosament en cada ocasió:
1) quan surtis amb el grup de la tercera edat, acaba’t, si et ve de gust, tot quan t’han posat dins el plat, però no omplis les teves butxaques amb pastissos que han sobrat;
2) afluixa el volum de la teva veu, perquè, des que has tornat sord, quan xerres, crides;
3) quan em facis mirar les llibretes del banc, les repassaré jo amb tu, però després no em facis anar cada vegada al banc per acusar-lo de robatori;
4) quan parlis, no xerris sols de tu mateix;
5) no amenacis els més jovenets de la família, que si no fan els passarà això, que si ho fan el passarà allò;
6) no tornis la moviola enrere per culpabilitzar-te;
7) no diguis que el món ha perdut el cap quan ets tu que comences a perdre’l, ni que els joves ja no recorden res de la història quan ets tu que vas perdent la memòria;
8) reconcilia’t amb els que estàs barallat, prefereix morir en pau;
9) arregla tots els papers, el testament inclòs;
10) no te moris massa pesat, desprèn-te de bolics, tant dels anacrònics com dels innecessaris.
