TW

Actualment, durant la temporada turística, cada any es parla molt de l’illa d’Eivissa, però sols parlen de la part econòmica, mentre que de Formentera, poca cosa surt als mitjans d’informació, i no parlem de la petitona Cabrera, aquesta pareix que no està en el mapa. Mesquineta, tan petita i del temps present poca cosa se’n pot dir. Aquestes tres illes, com tothom sap, són anomenades «ses illes Pitiüses» i cada una té la seva història.

Avui de la mà de Bartomeu Escandell, he triat un poc de la conquista de l’illa d’Eivissa, i de la seva història. «Són generalment coneguts els fets essencials de la conquesta catalana d’Eivissa, l’any 1235, per Jaume I d’Aragó, que lluitava contra els musulmans, per estendre la fe cristiana, però tampoc no oblidava el considerable destorb, que per al comerç català suposaven els endiablats pirates moros que sortien de l’arxipèlag, i decideix la conquista de les Balears, que el propi monarca relata a la seva famosa crònica.

LA PARRÒQUIA DE SANTA MARIA. La conquesta d’Eivissa fou cedida pel rei en qualitat de donació feudal a Guillem de Mongrí, arquebisbe electe de Tarragona, el qual, així mateix, associava mesos després a l’Infant Pere de Portugal i Nuno Sanç, comte del Rosselló, a canvi d’un reconeixement feudal. Les victorioses armes cristianes, s’apoderaren de la vila i l’almudaina musulmanes el 8 d’agost de 1235 i tot seguit de tota l’illa, que es repartiren d’acord amb el que havien estipulat en les capitulacions de concòrdia. Fundaren immediatament, com també havien convingut, una església parroquial en honor de Santa Maria, perquè presidís el nou signe del temps que començaven. Completaren l’obra atorgant als habitants de la ciutat i de l’illa una carta de franquícies i llibertats.

El pla que dugueren a terme els conqueridors de l’illa, no va incloure la creació de cap centre urbà nou, a part del que els havia lliurat la seva victòria damunt la morisma. I açò havia de configurar, per espai d’algunes centúries la realitat històrica d’Eivissa. Que seria decididament una unitat no sols geogràfica, derivada de la seva ben delimitada condició insular, sinó també una unitat de vida administrativa amb centre en un sol nucli urbà,    del qual dependria la resta del camp insular.

Si ens aturem a considerar aquesta bàsica configuració, veurem que allò que en definitiva va néixer, fou una formació territorial i política, essencialment idèntica a la que havia ofert el món mediterrani persistentment des de segles enrere; un tipus de «ciutat Estat», de «polis»; una ciutat i un camp: un nucli urbà, coronat per una fortalesa, i un «territorium» que en depèn i que s’hi vincula.

EL DOMINI CATALÀ I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES. En la perfilació d’aquesta forma particular, que revesteix el naixement de l’Eivissa cristiana, no deixaren tot seguit d’influir unes altres causes decisives: per una banda, la inevitable condició insular, que es traduïa en una autonomia de fet (molt prest ho fou de dret, i rebé lleis pròpies, govern propi i prop a tenir una autarquia econòmica), i, per altra banda el permanent perill d’atacs pirates musulmans, que no aconsellaven la proliferació urbana i sí en canvi la fortalesa única i comuna on refugiar-se i ajudar-se mútuament.

Conseqüències immediates del domini català a Eivissa? La transformació religiosa de l’illa, per un costat; i per l’altre, la vinculació dels cobdiciats productes eivissencs, sal i fusta, el joc de l’economia mediterrània d’Aragó; a part com queda dit, que Eivissa passava a beneficiar-se de la situació històrica occidental d’aquella centúria.

Conseqüències de l’al·ludida fisonomia política que adquirí l’illa els seus primers dies cristians? Principalment dues, i totes dues arribades, per cert a través dels segles, fins a l’actualitat: 1ª que la capital de l’illa, fou i és encara avui, l’única «ciutat» de l’illa, amb una vida burocràtica, amb una completa estructura social, amb una variada producció econòmica, variada de la especialització de professions, amb la producció espiritual i oberta als correus culturals exteriors; 2ª la pregona contraposició de formes de vida entre la ciutat i el camp, que durant el segle XIX s’havia de manifestar amb freqüents marxes de pagesos armats sobre la ciutat, i, encara avui, en la diferència de mentalitat, vida, costums, indumentària i parla». Aquí, posa el punt final d’aquest text, Bartomeu Escandell. Per la meva part, no cal afegir-hi res més en aquest tros de la història d’Eivissa. Fins un altre dia.