TW

Es diria que per allà dalt hi ha una mà negra que mou els fils perquè no viatgem amb barco, almanco en la ruta entre Maó i Barcelona.

La cosa va començar quan van decidir dedicar l’estació marítima als creuers (oh!) i enviar els pobres viatgers ordinaris a un punt tan inhòspit com el Cos Nou. I sense preveure transport per arribar-hi, naturalment.

L’operació culminaria amb una nova terminal que fa plorar, per la imatge de provisionalitat que dona. I que completen amb una passarel·la, per pujar al barco, feta de trams, costa amunt, que obliga els passatgers a fer no sé quants de pisos arrossegant l’equipatge. Encara no han descobert l’ascensor!

Quan arriba dalt, suat i alenant, el passatger encara pot tenir la vana il·lusió que a partir d’ara gaudirà d’una travessia suportable, per flac que sigui el cafè que hi serveixen. Però no, perquè prest comprovarà que hem reculat fins a fa prop de cent anys i que ja no hi ha línia directa amb Barcelona. El vaixell, per bona mar que hi hagi, enfila cap al sud en direcció a Alcúdia.

I allà, mai no se sap què succeirà. Personalment he assistit a la processó de carregar fins a vint camions, naturalment d’un en un. És quan l’incaut viatger, nirviós, llegeix la lletra petita del passatge i descobreix que l’escala a Alcúdia no és un error del capità sinó un negoci nou que s’ha inventat la companyia.

Però aquí no s’acaba la cosa, perquè la mà negra s’allarga fins a Barcelona. Quan l’embarcació hi arriba, sol atracar en un moll que ves a saber on és i que obliga els passatgers a pujar a un autobús poc pensat per carregar maletes i que haurà de fer una llarga travessia fins arribar a les primeres cases de la ciutat...

Un altre dia els explicaré la terminal tercermundista que la companyia té a Barcelona i que en el viatge de tornada l’única cosa que millora és que la passarel·la per davallar del barco a Maó, ara és de cap avall.