Mor a les illes Andaman la darrera parlant de l’idioma "bo"

La setmana passada, en l'esfera internacional ens va cridar l'atenció una notícia curiosa i tràgica a la vegada, per les conseqüències culturals que implica a nivell planetari. La mort de Boa Sr, de 85 anys, va donar la volta al món perquè ella ha estat la darrera supervivent d'un poble indígena de l'Índia que habitava les Illes Andaman des de feia més de 60.000 anys. Estem parlant d'una de les cultures humanes més antigues de la Terra que ha desaparegut irremediablement davant la permissivitat de la resta del món. Amb Boa Sr no només desapareix una trajectòria vital, una història personal, sinó també l'herència cultural i l'idioma dels quals ella n'era l'última representant viva. Després de la seva mort, deia la professora i lingüista Anvita Abbi que coneixia Boa des de feia molts d'anys, que pel fet de ser l'única i última persona que parlava l'idioma "bo", Boa es trobava des de feia un temps molt sola. No tenia ningú amb qui conversar, a pesar de conservar un gran sentit de l'humor i un somriure contagiós. Així doncs, l'extermini d'aquesta cultura ja és una realitat, i per estar prèviament anunciada, no deixa de ser un fracàs cultural i humà de tots. Abbi també explicava als mitjans de comunicació que Boa li havia confessat sentir certa enveja dels jarawa, la darrera tribu que habita els boscos de les illes allunyats dels colons, com ho van fer durant milers i milers d'anys els seus avantpassats.
Una de les curiositats que més es comenta de Boa Sr en aquests dies, és que va sobreviure el tsunami que va arrasar l'oceà Índic el desembre de l'any 2004. En aquella ocasió es va témer molt per la supervivència de les tribus que tanmateix, alertades pels seus propis sistemes, poc van patir les conseqüències del desastre natural.
Segons s'explica a la pàgina web de Survival International, l'ONG del moviment per als pobles indígenes, les tribus de les Illes Andaman, situades a uns 1.000 quilòmetres de l'Índia, provenien originàriament de deu pobles indígenes diferents. Es calcula que quan l'any 1858, els britànics van arribar a les illes per colonitzar-les, hi havia unes 5.000 persones, la majoria de les quals foren assassinades, o vençudes per les malalties que portaren els colons a les seves terres. En no aconseguir "pacificar" els indígenes a través de la violència, els britànics en van capturar un gran nombre amb la intenció de "civilitzar-los". El resultat ha estat al cap dels anys, un progressiu extermini de les cultures i les singularitats d'aquestes tribus. La pèrdua de la seva llibertat i la seva independència.
En l'actualitat, els poquíssims habitants autòctons de les Illes Andaman, els granandamanesos, depenen en bona mesura de les ajudes del govern de l'Índia; l'alcoholisme, com a fatal herència dels colons, està estès entre la població.
Va ser el director de Survival International, Stephen Corry, qui la setmana passada va demanar en veu alta, que la desaparició dels "bo" ens serveixi a la resta del món com a avís. No podem permetre que ocorri el mateix amb les altres tribus de les illes Andaman.
La mort d'una llengua, la desaparició d'una cultura, és una pèrdua incalculable que no ens podem permetre tot i tendir cap al món global. Perdem amb això la singularitat de les formes diferents que existeixen de viure i entendre la vida. Perdem tradicions. Perdem déus i cultes. Perdem contes, llegendes i cançons. Perdem riquesa humana i sobretot, com a espècie, perdem perspectiva.