Qüestió de pilotes

Potser hi hagi qualcú que em digui que no ho puc entendre perquè no he viscut mai l'emoció que es pot arribar a sentir a un camp de futbol, però he d'aclarir que això no és ver del tot. Hi ha hagut una època de la meva vida en què em va agradar moltíssim el futbol; moments en què vaig arribar a patir veritablement perquè el meu equip va perdre la lliga en el darrer moment, o moments en què vaig sentir una eufòria total gràcies a la victòria que havíem aconseguit. Així que em conec bé la cascada d'emocions que deriven del "Hem perdut" i també del "Hem guanyat".

És precisament això el que m'intriga, aquesta mena de comunió entre els jugadors i els aficionats que es pot resumir en aquest "nosaltres", de fet, no fa falta ser aficionat per poder vibrar amb els colors d'un equip. Potser no t'hagi interessat mai el futbol, però sempre arriba un moment en què les circumstàncies t'obliguen a gaudir de l'excitació d'aquest esport, sigui per a bé o no. Per exemple, em sembla gairebé impossible no sentir res quan et diuen que la selecció espanyola ha guanyat la Copa d'Europa, o que ha aconseguit proclamar-se amb el títol de campiona del món. L'alegria i l'eufòria, ben igual que la tristesa o la ira, són emocions contagioses de les que és molt difícil sortir impune. A més a més, fins i tot aquelles persones que, com el meu jo actual, no volem saber res de futbol ens adonem que senzillament és impossible. El món, representat tant pels mitjans de comunicació com per els individus amb els que has de compartir o vols compartir la teva petita parcel·la de planeta, no et deixarà no saber. Sabràs vulguis o no vulguis.

No pots escapar de l'admiració futbolera encara que no siguis aficionat, no pots no participar-hi. El "Hem guanyat" i el "Hem perdut" obliga que et sentis inclòs, que formis part, que t'identifiquis. I acabes per identificar-te tant que no es tracta només que xerris amb un hipotètic nosaltres al que pertanyeu tu i un munt de gent que no has vist cara a cara en tota la teva vida, sinó que arribes a deixar de banda la teva personalitat. Per qüestions futbolístiques fem coses que serien imperdonables en altres facetes de la nostra vida, poden fins i tot arribar a vulnerar els nostres principis o l'essència de la nostra personalitat. Arribem a fer una cosa tan inaudita com ara esborrar el millor i més poderós definidor de la nostra identitat, el rostre. Ens ocultem la cara davall els colors del nostre equip per demostrar que la comunió és tan forta que deixem de ser individus.

En un món en què la moda controla les nostres vides molt més del que volem saber, les persones que dia a dia cuiden fins a l'extenuació el seu aspecte exterior i que no permetrien ser vistes en públic amb roba que no sigui de marca, accedeixen a posar-se una camiseta o una bufanda amb colors estrafolaris i d'ínfima qualitat en defensa del seu equip i de la proclamació d'una identificació total. Podem deixar de banda els nostres principis a favor del nostre equip, però no podem deixar el nostre equip a favor dels nostres principis. Canviar de colors sembla una aberració i un signe clar d'indignitat. Fins i tot podem arribar a trobar-nos amb la gran paradoxa de que dos membres de l'organització terrorista ETA hagin estat fotografiats celebrant la passada victòria nacional amb sendes camisetes de colors groc i vermell. Però podem arribar encara més enllà, hem de recordar que han estat vàries les persones que han trobat la seva injusta mort a un camp de futbol.

I la millor part és que és un fenomen global que no entén de fronteres, ni de diferències socials o culturals, de fet, és un fenomen que va molt més enllà de l'esport en si, perquè cada cultura en té el seu propi; algunes fins i tot tenen un parell o dos d'esports reis per tal d'evitar que hi hagi un espai de l'any en què no puguin gaudir de l'eufòria esportiva, així per citar un exemple que no sigui el del nostre país, als Estats Units la temporada de beisbol comença quan ha acabat la de basquetbol. Aleshores, si al final no importa quin és el joc, si no importen les regles, si no són els colors allò que ens fa gaudir tant, si no importa la forma ni la grandària de la piloteta en qüestió, doncs, què serà l'important? Per què vibrem? Què representa?

Penso que no trobaré la solució tan fàcilment. De moment, però, em quedaré amb la sensació que hi ha massa similituds entre unes desenes d'homes que poden fer vibrar i patir a milions i milions de persones (les quals no poden participar-hi directament del joc) només mitjançant el donar cops de peu a una coseta rodona i entre les desenes d'homes poderosos que es dediquen a donar puntades al nostre planeta mentre nosaltres cridem o donem el nostre suport als colors que més ens agraden des de les grades.