‘Primer defenses la galaxia… i, de sobte, estàs prenent una tassa de te amb Maria Antonieta i la seva germaneta…’

En el seu moment, 'Toy Story' va ser una petita pel·lícula concebuda com a una 'virgueria' tecnològica… Una curiosa i modesta producció animada amb ànima de 'buddy movie', cinta de coŀlegues dispars i units en la mateixa aventura, protagonitzada per dos ninots enfrontats pels favors, afecte i preferència del seu amo, i que representen les dues cares del clàssic heroi americà: un cowboy de drap, Woody (en homenatge a l'actor negre Woody Strode, mort el desembre del 1994) i Buzz Lightyear (malnom pres de Buzz Aldrin, el segon home en trepitjar la lluna), un astronauta carregat de llums i mecanismes, que es creu guardià sideral de l'Univers i ignora la seva condició de simple joguina… L'arribada d'aquest, com a obsequi del setè aniversari del noiet Andy, convulsiona l'efímer univers ordenat i professional de Woody, sobtadament gelós i desplaçat… No pas així Mr. Potato i senyora, el gosset Slinky, el porquet-guardiola Ham, l'insegur dinosaure Rex i la legió de soldats de combat de plàstic (sorgits de l'imaginari d'aquelles 'Hazañas Bélicas'…), que es veuen enlluernats pels llumets i els sorprenents ressorts del nouvingut…

Perquè no cal dir que, en absència dels humans, les joguines cobren vida… En una entrevista a Lasseter, li van preguntar sobre la dificultat d'humanitzar objectes… "El primer que s'ha de pensar és en la utilitat de la cosa en si, així sabrem què el fa feliç… Si és una ampolla, per exemple, quan estigui plena estarà contenta i a mesura que es vagui gastant el líquid s'anirà angoixant fins el punt de deprimir-se quan s'esgoti…". L'home del flexo que ens mira ho va tenir clar, quan va presentar aquella petita proesa tecnològica. Potser no era conscient que estava creant una estètica nova i un mètode revolucionari d'animació, que va portar el poder dels xips de Silicon Valley al somni daurat de Hollywood… De fet, segons les seves prediccions, va pensar que la segona part aniria a parar directament a les prestatgeries dels video-clubs (típica rendibilitat disneyana). Va resultar no ser tan visionari, "of course"…

Irreprotxable, tan complexa en la seva estructura com lleugera en l'aparença, 'Toy Story 2' tan sols és inferior a l'original en la mesura en què aquest va crear del no-res la seva prodigiosa bastida de ficció lúdica i els seus carismàtics habitants… La sequela fonamenta bona part del seu instantani encant en el reconeixement i en la fermesa (que no en la reiteració), però també aconsegueix sumar al repartiment virtual un grapat de carismàtiques noves presències, en especial el 'pack' de companys 'country'n'western' de Woody, i introduir estimulants millores tècniques, com la que es dedica a la representació dels personatges humans: el dolent coŀleccionista és, en aquest sentit, memorable…

Dues pel·lícules que són autèntiques festes de color, de textures, de ritme i d'enginy… Dues indagacions, amb mirada adulta, a la vida secreta dels objectes, el centre del discurs autoral de John Lasseter i Pixar (per exemple, a la segona part, enfronta Buzz Lightyear a una singular i filosòfica experiència del doble, en la qual l'heroi intergalàctic adoctrina la seva imatge especular sobre la seva compartida contingència… sobre la seva condició de simples joguines)… L'audàcia del plantejament d'autoconsciència dels personatges intensifica els films, que es podrien haver quedat en simples enginys visuals, i que es converteixen en interessants relats èpics sobre el recorregut relativitzant de la infantesa i l'aprofundiment als més insòlits racons de l'ànima d'uns personatges que no n'havien de tenir… L'orgull de Geppetto és l'orgull de Pixar…

'Toy Story' ha esdevingut una d'aquelles rares sagues cinematogràfiques que conceben cada nova edició com a meditada i conseqüent ampliació del camp de batalla… Potser no és exacte dir que 'Toy Story 3' serà millor que aquestes dues il·lustres precedents, però sí és segur que l'imaginari en el qual es mou l'habitació de joguines d'Andy serà més ample, profund i complex… La laberíntica d'allò subtil, com la primera mitja hora de 'Wall-E' (digna de Buster Keaton i Charles Chaplin) o els 10 primers minuts de 'Up', és un exercici de maduresa que s'ha de plasmar en aquesta tercera meravella de l'animació Pixar… La tridimensionalitat és escàs premi en aquesta autèntica hemorràgia de creativitat… A xalar… i Gloriós Sant Jaume! Fins la setmana que ve, incrèduls!!