"…S’equivoca… no vinc a salvar Rambo de vosaltres… vinc a salvar-vos a vosaltres d’ell…"

El seu títol original, 'The Expandables' (més o menys, 'Els Prescindibles') reflecteix molt bé l'esperit d'aquest homenatge confés… És sec, contundent, estranyament demodé, còmic per la seva sincera brutalitat i desproveït de qualsevol mena de pretensió… D'això es tracta… De donar un to festiu a un divertiment de gènere amb la gràcia que dóna la seva falta de vergonya i la seva delirant condició de bogeria fílmica… Múscul, adrenalina, frases curtes en diàlegs simplistes a més no poder i tota la incorrecció política possible… Però molta gent reivindica que els antics films de Stallone tenien més càrrega cinematogràfica del que semblava… Si més no, és possible celebrar aquelles produccions d'acció holly­woodenca sense tenir en compte el context ideològic del qual van sorgir?

Tot plegat va començar amb 'Acorralado' (First Blood, Ted Kotcheff, 1982), la primera part de la saga de Rambo, que es va estrenar dos anys abans que la retòrica bèl·lica de Ronald Reagan comencés a calar al cinema nord-americà (de fet, podria enquadrar-se més en un tipus de cinema-denúncia a la intervenció americana a Vietnam que en el deliri intervencionista-dretista de la resta de la sèrie)… En aquesta cinta es potència clarament el tipus de discurs que envolta l''actioner' de l'època: abandonat pel sistema, o vivint al marge d'aquest, la moral elemental de l'heroi (és a dir, la força bruta) protegeix de tota mena de perills a la comunitat que el rebutja, de la qual s'erigeix gran guardià… el deure implícit d'un mortífer mesianisme…

A tot això s'hi afegeix l'aspre espectacularitat visuals dels combats, de les persecucions, de les amenaces que s'han de superar, de l'acte de matar, en definitiva, com a sistema fílmic que legitima la violència extrema com a única possibilitat de resoldre conflictes… A 'Acorralado', un veterà del Vietnam (John Rambo… of course) arriba a un petit poble de les muntanyes de l'estat de Washington i, de seguida, és convidat a marxar-se… Rambo no fa cas i pretén instal·lar-se al lloc, però ho acaba pagant… És detingut i colpejat; tracten d'afaitar-lo i de tallar-li les grenyes… Un error… A Rambo, enmig de la detenció, li vénen 'flashbacks' de les tortures que va patir a la guerra i, òbviament, comença el desgavell… Antic membre de les Forces Especials, Rambo fuig a la muntanya i es 'lia' a tirs amb els seus perplexes perseguidors, que pensaven que es tractava d'un simple dissortat sense ofici ni benefici, no d'una implacable màquina de matar entrenada per les unitats d'elit del exèrcit nord-americà…

Si en aquesta pel·lícula el veterà que no sentia les cames i complia com a soldat més enllà del llindar del dolor justificava la seva brutalitat amb l'odi i la ignorància, a 'Rambo' (First Blood II, George Pan Cosmatos, 1985) el guerrer passava olímpicament dels penediments i de les crisis personals, es mostrava completament incapaç de superar el trauma vietnamita i desestimava els límits del seu poder militar al mateix lloc del crim… Del caràcter antisistema passem a un revisionisme sobre el conflicte del Vietnam, però amb una òptica políticament força reprobable… Una guerra justa que es va perdre per la incompetència i la corrupció de l'administració de llavors… La legislatura republicana de Reagan es posava la cinta al cap i es manifestava com a Rambo en un espectacle de pirotècnia selvàtica… Stallone composava l''actioner' més desalmat… Un solista del caos… Un hipervitaminat Quixot de les petites guerres…

'Rambo III' (Peter MacDonald, 1988) va esdevenir un hilarant exercici d'humor involuntari: John Rambo viu retirat a un temple budista tailandès i es dedica a meditar i a viure en comunió amb la natura, però l'acaben 'liant' perquè vagi a Afganistan, mati tot soviètic que es mogui i armi fins a les dents els muyahidins afgans (talibans, per a entendre'ns)… Tota una metàfora surrealista de les conseqüències actuals de l'intervencionisme armat nord-americà… Una política internacional amb data evident de caducitat…

Furiós i alienat a una civilització que s'autodestrueix des de la ignorància i la falsa bona fe… Així trobam John Rambo, perdut a la jungla, mirant cara a cara amb la serp de l'odi i a punt de reconèixer que l'infern rega amb foc i violència al seu cor… 'John Rambo' (Sylvester Stallone, 2008) va esdevenir capítol final de l'antiheroi… el guerrer necessita la guerra per a viure… Stallone, cada vegada més reivindicador (i reivindicable) ofereix una cinta excessiva i radical al voltant del seu personatge més visceral… Un exercici d'autocomprensió mítica del seu 'actioner' que va servir d'aperitiu per a la seva actual proposta, que globalitza del tot, la síntesi de tot un gènere…

La cloenda de tot això es dibuixa a l'horitzó d'una fórmula de revisitació que no pretén profanar els axiomes del passat… L'homenatge com a plausible voluntarietat esdevé dinamisme present amb divertida mirada enrere…

Els homenatges involuntaris (com el que aquesta secció va retre el diumenge passat a Veronica Lake, desapareguda el 5 d'agost) també valen… Fins la setmana que ve, incrèduls!