Autèntic o ridícul?, seriós o intranscendent?

Efectivament, aquest serà un d'aquells escrits on em deman cap a on va el Rock'n'Roll, la Cultura, la Humanitat, i acaba amb una frase mítica. Que no? Ja veureu, ja...

Dilluns passat, un dels meus guitarristes preferits, n'Slash, va aparèixer a l'espai d'en Buenafuente. Ho vau veure? Jo feia temps que no veia el programa (som d'aquelles persones que clama als quatre vents que "no veu la tele") i vaig confirmar que n'Andreuet ja fa temps que ha perdut la gràcia. Va criticar un poc el Papa per la seva recent visita a Barcelona; va fer un gag amb dos dels seus col·laboradors disfressats de "Lady Gaga" i "Cantant Pop Anònim", fins que ell mateix es va donar compte que no tenia punyetera gràcia i els va treure de plató; i després de 5 hores de propaganda, va donar pas a Mr. Saul Hudson.

El que va seguir va ser la típica entrevista televisiva a estrella del rock: traducció instantània deficient, molta adulació gratuïta, un entrevistador que no sap què demanar i un entrevistat que mira el rellotge constantment. Sí que va tenir gràcia quan li van mostrar una foto de la gira dels Guns amb Soundgarden, on apareix a l'escenari durant una actuació dels últims, en pilota picada i ballant amb una senyoreta inflable. Les rialles nervioses van ser totalment autèntiques, i és que el guitarrista flipava que posessin aquella imatge per la tele.

A part d'açò, costava poc llegir la seva autobiografia i fer-li alguna pregunta sobre la seva insana afició a les serps, els diferents col·laboradors en el seu disc en solitari, o la seva recent actuació a Espanya.

Però una cosa em va cridar l'atenció: l'aparició del personatge a plató vestit amb la seva pinta habitual de texans ajustats, camiseta, cabell rissat enorme, capell espectacular i ulleres de sol. Era una aparença entre majestuosa i totalment ridícula. Vull dir, aquest homo s'atraca perillosament als cinquanta. Fins quan haurà de mantenir la seva imatge? És real el cabell? Almenys té unes quantes canes. Però tant costava llevar-se les ulleres de sol? Em va semblar una mica ridícul tot, però ja sabeu, aquesta gent no són com nosaltres, personatges mediocres que ens arrossegam per la vida intentant trobar-ne el sentit. Ells són estrelles, la seva feina és viure els nostres somnis (açò ho va dir Paul Stanley) i la seva pinta estrafolària els diferencia de mindundis com nosaltres.

Açò em fa pensar en Lemmy. (No crec que a aquestes alçades d'article quedi algú que no sàpiga qui és Lemmy. Si aquest és el teu cas, corre a la Wikipedia, fes la penitència que trobis més adequada i et donarem la benvinguda gustosos...)

És curiós que en aquestes dates s'estigui estrenant el primer documental sobre aquest personatge, justament quan es posa a la venda l'autobiografia (amb-contracte-milionari-pel-mig) de Keith Richards, el Riff Humà, Mr. Rock'n'Roll. Perquè són dues cares de la mateixa moneda. Si mirau a Youtube el tràiler de la peli sobre Lemmy, hi apareix Dave Grohl (aquest senyor cada vegada em cau millor) dient quelcom així: "A la merda Keith Richards, i tots aquests hippies que van sobreviure als seixanta sortint amb supermodels, viatjant amb jets privats i mantenint la seva imatge 'del carrer' a suites de luxe. Saps que deu estar fent Lemmy ara mateix? Probablement està bevent Jack Daniels amb Coca-Cola i escrivint un nou disc". Quanta raó, amic Dave. Amb tots els respectes cap a Keith Richards, un gegant que ha inspirat a moltíssima gent a agafar una guitarra i entregar-se al Rock'n'Roll, però no vull que surti a portada de "El Semanal".
M'enteneu? Heus aquí un home que era realment perillós, a més de ser un prolífic (i excel·lent) compositor de cançons; que ha acabat essent una caricatura de si mateix, i que no ha publicat res digne des de fa 20 anys! (Perquè no ens equivoquem, "A Bigger Bang" ens va fer a tots molt feliços perquè no era una porqueria, però vist amb perspectiva tampoc era gran cosa.) En canvi, Lemmy té clara la seva postura al món ("Jo no sóc Déu, ell és més alt. Jo sóc el Rock'n'Roll"), compta amb legions de fans que mai li donaran l'esquena i d'aquí a unes setmanes treu un nou disc amb la seva banda Mötorhead, a més de girar sense descans oferint sempre actuacions demolidores (recordau el Rock In Rio?).

Així què, és Lemmy més autèntic que Keith Richards? Qui és més Rock'n'Roll? El que ha duit la guitarra elèctrica a les masses o el que sempre s'ha mantingut fidel a una filosofia de vida? O és simplement que un ens engana millor que l'altre? Qui ens engana? A qui li importa gens ni mica la seva reputació? S'ha de ser autèntic? S'ha de ser un integrista? S'ha de passar de tot?

Açò em fa pensar en Bob Dylan.

El passat mes de juny vaig tenir la sort d'assistir –amb uns quants bons amics– al festival Azkena que es celebrà a Vitoria. A més de veure actuacions estel·lars de gent com els Gov't Mule, Imperial State Electric o Chris Isaak, els caps de cartell eren Kiss (el divendres) i Bob Dylan (el dissabte). Quin contrast, eh? Si em demanau qui crec que és més important, o senzillament el millor dels dos, respondré que Bob Dylan sense cap dubte. De fet, l'obra de Dylan transcendeix les fronteres del Rock, i està a l'alçada de genis del segle XX com Picasso, Zappa o Orson Welles. Però si em demanau qui va sortir victoriós d'aquella espècie de Barça-Madrid del Rock'n'Roll, contestaré sense pensar que Kiss. On uns van representar l'espectacle definitiu, amb tones de confeti, pantalles espectaculars, explosions, solos de guitarra que acabaven amb guitarres volant, etcètera, i sobretot un repertori insuperable i perfectament estructurat; l'altre va oferir una actuació més bé curteta amb alguns moments d'inspiració, però en general desganada. No vaig córrer a cremar els seus discos, que continuen sonant a glòria, però no correré a comprar entrades per algun dels seus pròxims concerts.

Però més que les actuacions, el contrast entre els fans va ser dramàtic. Si amb els Kiss estàvem rodejats de gent més bé jove, receptiva i amb una actitud de total celebració sense gaires complicacions; davant el poeta de Minessota la situació va canviar. Mentre agafàvem posicions a poca distància de l'escenari, vam advertir un fenomen estrany: el recinte s'anava omplint de senyors majors amb pinta d'oficinistes, amb cara de no voler ser allà i sense prestar cap atenció a l'escenari. Us juro per la barba d'en Gregg Allman que vaig veure un tio fent un sudoku mentre a l'escenari es buidava tot un Robert Gordon! Inadmissible... I pitjor ho va tenir el meu amic Borja, que davant ell tenia un altre que va plorava emocionat des de la primera nota fins al bis. I bé, gent apuntant els temes que anava fent a una llibreta, senyors amb camisetes horroroses d'anteriors gires de Dylan... posades per dins dels texans! Un espectacle dantesc, realment.

I açò és Rock'n'Roll? Açò és autèntic? Sortir a passejar-te per l'escenari mentre malgastes el talent d'una banda superba, perquè quatre senyors que ja fa dècades que van deixar enrere tota rebel·lia bavegin una estona i s'en tornin a la seva oficina?

Molta gràcia em fan els que critiquen els Kiss pel seu show espectacular, buit i intranscendent. Està bé, Kiss seran una broma, però tots ho sabem i tots fem un fart de riure. Les bromes que contava Dylan no tenien ni punyetera gràcia, però n'hi havia uns quants disposats a riureu-li tots els acudits.

Així, què han de fer les nostres estrelles preferides? Esdevenir caricatures de si mateixos per seguir entretenint els fans de sempre o seguir la senda de la serietat, la transcendència i l'adulació més buida?

Facis el que facis, el que importa és que ho facis bé, no hi ha més normes que aquestes. Així que Slash, et pots deixar les ulleres posades. Però la propera vegada fes un disc com Déu mana. I açò també va per vostè, senyor Richards.

@T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com