Una pregunta, professor

Sincerament, rallar de la Filosofia així, en majúscules, em sembla que, aquí i ara, és un concepte que ens pot venir un poc, massa, gros.

Emperò si la pregunta fos si alguna doctrina filosòfica "d'aquelles antigues" ens pot donar una mà d'ajuda, tot d'una em ve a la memòria la manera de pensar i actuar que reclamaven uns personatges realment curiosos de l'època hel·lenista grega, la manera com intentaven viure els anomenats filòsofs cínics.

Van ser uns filòsofs fantàstics i, realment, sorprenents! Només pensar en l'etimologia de la paraula "cínic" ja pot provocar la primera rialla. Ve de "kyon", de ca, de "dur una vida de ca" que, per a ells, i no és una broma, era considerat tot un honor.

No vos ha passat mai que un bon dia, comprant a uns grans magatzems o visitant una fira del que sigui o presenciant aquella nit tan màgica "dels Reis", vos hagi vingut al vostre saturat capet aquell sentiment de "quantes coses que no em fan cap falta"?

Idò bé, sembla ser que això és el que pensaven els nostres estimats cínics: "com més tens, tens més ànsies de tenir més i més por de perdre les que tens".

Sembla que tot ho va començar un tal Antístenes, cap allà l'any IV adC, deixeble exemplar d'un Sòcrates que sempre va preservar la seva pròpia modèstia. I que aquest tal Antístenes va tenir un deixeble prou famós per la seva vida realment anecdòtica i estrafolària: Diògens.

Tots ells van defensar que l'autèntica felicitat no depèn de "les coses externes" ja que aquestes són massa volàtils. Aquestes "coses externes", pensaven, les podem perdre i tota la nostra vida es converteix en una lluita sagnant, moltes vegades a mort, intentant mantenir-les com els nostres grans tresors. Ells n'estaven totalment convençuts de que la felicitat no depèn d'aquestes coses i, per açò mateix, mai la perdrem quan la trobem i, a més, tothom la pot aconseguir.

No em negareu que és fantàstic! Ells "passaven" de tot i, per açò, no es preocupaven per res, literalment per res.

Es diu, es conta, que aquest tal Diògens, observant un ratolí que anava i venia sense cap direcció totalment despreocupat per tot allò que els homes consideram profitós, va descobrir la manera "més feliç" de viure: va encarregar que li cerquessin una cabana per viure, emperò com que no n'hi van trobar cap, va agafar i es va posar a viure dins un barril amb, només, una capa, un bastó, un llum i una bossa de pa.

D'aquest "salero" en conten moltes. És famosa l'anècdota que un dia es va presentar el gran Alexandre Magne a la ciutat on vivia Diògens dins el seu barril. Alexandre, quan el va veure ficat allà dins es va compadir i li va dir: "demana el que vulguis que immediatament seràs complagut". Diògens, mig avorrit, només li va saber contestar: "Saps el que vull?: que surtis del mig que em tapes la llum del sol". Un altre dia, mentre tornava dels Jocs Olímpics li van demanar si havia vist a molta gent: "Molta gent sí, va contestar, homes ben pocs". Una altra vegada, mentre assistia a un convit, li van tirar uns quants ossos, com si fos un ca. Diògens, actuant com els cans, es va posar a orinar allà mateix. Vos ho podeu imaginar?

Emperò, Diògens no és l'únic. Volem fer menció especial, per allò de que no abunden gaire, d'una tal Hiparchía. Ella es va enamorar perdudament d'un tal Crates, un jove ric que va abandonar la seva família i les seves riqueses per anar pel món pidolant almoina. Hiparchía, jove guapa i de molt bona presència, va abandonar tots els rics pretendents perquè Crates ho era tot per a ella. Fins i tot va amenaçar amb suïcidar-se si no li permetien casar-se amb Crates. Els seus pares, mesquins, van suplicar al jovenet que intentés treure-li del cap aquesta mala pensada i ell, pobre, va fer el que va poder. Quan va veure que no hi havia manera, de cop, es va aixecar, es va despullar davant tothom i va dir:

- Vet aquí el marit, vet aquí tot el que té; decideix, ja que no podràs ser la meva companya si no ets capaç de compartir la meva vida.

L'al·lota, efectivament, va decidir...

Què trobau? Què en pensau d'aquesta postura ètica? És una bona manera d'aconseguir ser una persona feliç? Ens pot servir, encara que només sigui un poquet, per intentar sobreviure a aquestes dates on, sembla, ens obliguen a comprar de manera foragitada, a complir molts deures i moltes convencions socials, a "ser feliç" obligatòriament?

professor d'Ètica i Filosofia
IES Josep M. Quadrado